Trotalibros, Zola i el costat fosc de París

El 18 d'octubre arriba a les llibreries 'El tugurio', setè volum de la saga dels Rougon-Macquart de l'autor de 'Germinal' i 'J'accuse'.

A cada nou llibre que publica, Jan Arimany demostra que no hi ha límits per a Trotalibros: va estrenar el curs amb la Trilogía rural de Lorca, autèntica proesa que semblava cridada a marcar una fita al segell, perquè estem parlant d’un dels poetes majors del segle XX no ja de la literatura espanyola, sinó de la universal. Doncs bé: Arimany ho ha tornat a fer, i la seva pròxima criatura serà un altre escriptor canònic de la literatura de tots els temps: Émile Zola (París, 1840-1902), el pare del naturalisme i autor d’obres que tots coneixem, sense necessàriament haver-les llegit, des de Nana fins a Germinal i La bête humaine. Per no parlar de J’accuse, l’article amb què va mobilitzar la societat francesa davant del cas Dreyffus i que s’ha convertit en l’antonomàsia dels pamflets reivindicatius.

Com és regla de la casa, Arimany s’ha anat a fixar en un títol que amenaçava de passar desapercebut dintre de l’oceà que constitueixen les vint novel·les de la sèrie dedicada a la saga dels Rougon-Macquart: El tugurio –L’Asommoir, en francès, introbable fins ara en castellà: busquin-lo per La taberna, títol que dona peu a una afinadíssima elucubració semàntica a compte de les connotacions neutres, per no dir cool, que avui té taverna i que el fan decantar-se finalment pel més sòrdid de el tugurio.

Zola hi relata la vida de Gervaise Macquart, que es planta a París decidida a tirar endavant a còpia, diu l’editor, de rentar i rentar la roba bruta de la burgesia, que lluita una i altra vegada per no ser arrossegada pel mateix corrent que s’empassa els homes i les dones com ella, que no tenen lloc a la societat del Segon Imperi i que es diu absenta. L’alcoholisme. Arimany cita el pròleg del mateix Zola: “No m’importa que la crítica digui que la novel·la és depriment. La societat que descriuré no coneix altra forma de viure. Són persones humanes, tot i que la seva animalitat és tan desbocada que arriba a ocultar el que en elles hi ha d’humà. Són homes i dones que viuen en un món sense sol ni esperança, sense altre destí que anar a espetegar a la bassa”. L’autor, diu ara Arimany, “transmet massa bé l’asfíxia, la desesperació, la impotència i la desesperança de les classes més desafavorides”, fins al punt que es va guanyar la tírria tant de la bona societat, “que l’acusava d’obscè i d’indecent”, com de la classe obrera,  “que es va sentir insultada per la imatge que donava dels barris marginals de París”: “Quan toques el nas als dos extrems d’una societat dividida és més que probable que l’hagis encertat. Aquest va ser el primer èxit d’aquesta obra mestra”.

Què és el que va atreure tant d’una història sòrdida, el revers fosc dels París bohemi de les avantguardes que només s’arriba a intuir rere els quadres del Moulin Rouge? “Enmig de tot l’horror que descric hi ha poesia, la poesia dels éssers descarnats que viuen morint, o que moren per poder viure”, deia Zola. I conclou Arimany: “Aquesta és una qualitat que em fascina trobar en la literatura i és molt probable que aquesta sigui la raó per què hi ha tantes obres al catàleg de Trotalibros que saben trobar la rosa de la poesia en realitats ermes”.