Diari digital d'Andorra Bondia
Els Contrabandistes, que també sortien a Canillo per Carnaval: aquesta fotografia és de la primera meitat del segle XX.
Els Contrabandistes, que també sortien a Canillo per Carnaval: aquesta fotografia és de la primera meitat del segle XX.
Matança del porc a cal Jarca, amb el Tristet, el Jarca i Pere Font, oncle de l’autora.
Matança del porc a cal Jarca, amb el Tristet, el Jarca i Pere Font, oncle de l’autora.

Tu no ets de Canillo si no...


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Col·lecció Bibiana Rossa / Casa Jarca.

Denisa Font recull a ‘Les meves memòries’ costums, tradicions i episodis que a molts ens sonaran avui a ciència-ficció, des de la matança del porc fins a la transhumància, les visites dels delegats permanents, les feines del camp, els casaments i els anomenats ‘veïnats’: un autèntic festival etnològic.

Diu que a casa seva hi havia un gos que sempre acompanyava els ramats quan marxaven a fer la transhumància cap a les terres de Raimat. A l’hora de marxar li posaven el collar lloper, amb burxes de dimensions considerables per poder enfrontar-se als depredadors amb alguna possibilitat d’èxit. En certa ocasió es veu que els homes de la casa es van descuidar de posar-l’hi, greu error. El cas és que al cap de dos dies la bèstia es va presentar sola a casa perquè li posessin el collar. Així ho van fer, i el gos va refer el camí, de nou tot sol, per anar a trobar el seu ramat.

Aquest és un dels incomptables i molt suculents episodis que Denisa Font (Prats, 1943) recull a Les meves memòries, que Anem acaba de publicar en aquesta estupenda col·lecció que és Calaix de sastre –perquè se’n facin la idea: la mateixa de Gravats rupestres d’Andorra, de Casamajor i Gálvez, i d’Eines d’un temps passat, d’Albert Rossa– i que constitueix una introducció ràpida, gràfica i especialment amena al que durant segles, potser algun mil·lenni, va ser Canillo, i per extensió, Andorra, fins fa tan sols dues generacions, i que a molts ens semblarà com si ens parlessin d’un altre planeta. Pura ciència-ficció.

Doncs no. Tot el que explica a Les meves memòries ho va viure Font en primera persona o li ho van explicar la mare, que va viure cent anys, o l’oncle, que va pel mateix camí. Parla l’autora amb l’autoritat de qui s’estima la història menuda, la que rarament surt als llibres. I ho fa amb la molt humil intenció, diu, “d’aportar un regust del que érem i potser del que encara som una mica, una espurna, un pòsit que no ens hauria de costar gens de conservar per no oblidar d’on venim”. Es tracta, conclou, “de fer-vos viatjar a l’Andorra d’un temps que es va allunyant, a l’Andorra d’abans”. 

I tant abans. Només un exemple: ella mateixa va marxar als 13 anys a continuar els estudis al Lycée de Jeunes Filles de Perpinyà perquè fins a la històrica visita de De Gaulle, el 1968, a les escoles franceses del país només s’impartia fins a troisième. En va tornar convertida en mestra, professió que va exercir durant 36 anys. “El 1966, a l’escola francesa de Canillo hi havia dotze alumnes. Dotze! Avui, entre l’andorrana i la francesa en són tres centenars. El meu neguit és si acabaran trobant plaça, tots aquests nois...”

Però tornem en aquell Canillo atàvic, on dues o tres cases del poble acordaven fer veïnat. És a dir, que es comprometien a ajudar-se en cas de desgràcia, diu. Una previsió que ens pot semblar pelet funesta però absolutament vital: es cuidaven d’organitzar el funeral en cas de mort, vestien el difunt, el vetllaven, avisaven el mossèn i els parents, i el dia de l’enterrament preparaven el dinar per a la família. Les cases del veïnat també s’ajudaven en les feines de pagès, “i a les nits d’hivern anaven a passar vetllada: es reunien en una casa i jugaven a cartes o s’explicaven història, sobretot de bruixes”. D’aquí la dita: “Val més perdre l’amistat que el veïnat!” Font evoca festes tan genuïnes com Sant Antoni Abat, que era de precepte, i també la crema del Mai, els arlequins de Carnaval, els Contrabandistes i l’Ossa, que també es representava a Canillo, així com el Garibaldi i la Florentina, el més pròxim a gegants que ha tingut mai la parròquia, creats als anys 30 del segle passat pel Tonet de Ros i que  durant molts anys es van penjar per Carnestoltes.

Meritxelll mereix naturalment capítol a part. Era l’únic dia de l’any, diu, que a casa seva, cal Puigcernal de Prats, s’ajuntava tota la família. N’evoca l’ermità, que vivia al costat del santuari. Segons el padrí, diu, “n’hi havia viscut un que en deien frai Ramon, que era astròleg i que va fundar el famós Calendari del Frare, amb previsions a cent anys vista. Aquest any ja farà 142 anys que es publica!” I reclama, atenció, que no es perdi la denominació nostrada, que és Dia o Festa de Meritxell: “La paraula diada no és sinó una importació de la cultura catalana”.

Denisa Font parla, en fi, dels casaments d’abans, quan la núvia, vestida tota de negre apareixia a lloms d’un cavall amb el mundo, és a dir, l’aixovar que aportava a la seva nova casa. La mare no assistia a la cerimònia perquè es quedava a casa cuinant per als convidats, i quan naixien els fills, la mestressa no podia anar al bateig perquè es considerava, glups, "impura". I repassa amb tot luxe de detalls un episodi central en la vida d’abans a pagès: la matança del porc, amb divisió estricta de la feina per sexes: del pobre animal se n’aprofitava tot en forma de donja i també de bull de llengua, de melsa, de ronyó, de carnetes  i de freixura; de bringuera de bufeta, de baldana i de biscor (!), i de botifarra de fetge i de sang. Així, fins als 36 gustos diferents que sortien del porc. Trenta-sis!

Andorra
Canillo
Anem
Denisa Font
mundo
arlequins
ossa
contrabandistes
lloper
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic