“Tu no ets el meu pare!”

Eva Arasa evoca a ‘Cadí Pedraforca’ l’exili de Francesc Viadiu, Andreu Claret i Josep Escoda.

“Tu no ets el meu pare!” Això és el que li va deixar anar Rosa Viadiu al seu pare el dia que es van retrobar a Sant Julià de Lòria. És clar que ella tenia tres anys, en feia dos que no el veia, el recordava només per una fotografia i l’home acabava de recuperar-se d’una greu malaltia que l’havia deixat com un fideu: “Li va costar molts dies fer-se amic meu”. Ho explica Eva Arasa a Fills de l’exili, la torna andorrana del sensacional últim número de la revista Cadí Pedraforca, consagrat precisament a la retirada i l’exili. De la Guerra Civil espanyola, s’entén. Ara hi reuneix els fills de tres dels nostres il·lustres exiliats: Viadiu, òbviament, i també Andreu Claret i Josep Escoda.

Rosa Viadiu i Andreu Claret fill coincideixen a evocar la doble vida que van dur durant l’etapa andorrana: a casa, el món de la clandestinitat, on podia ser normal rebre la visita de Pau Casals o una felicitació de Nadal del president Tarradellas, o conviure durant un temps amb Carlos Josef Wegrzyn, l’espia polonès que el mateix Viadiu va convertir en heroi literari a Entre el torb i la Gestapo. A fora, els jocs infantils i la lluita per la supervivència que era l’Andorra dels anys 40. Recorda Rosa (1937) el periple fins a arribar a Sant Julià, sempre amagats i sempre fugint: de Solsona a Mura, Manresa, Sabadell i Viladecans, última etapa: “La mare va venir amb una dona que no coneixia de res i em va preguntar si m’agradaria anar a veure el pare. Naturalment, vaig dir que sí, i em va explicar que aquella senyora m’hi portaria”. Era la Lola Pol, que la va acollir a casa seva fins que Viadiu va instal·lar-se en un pis de cal Senzill. S’hi van quedar fins al 1952, i en tornar a Barcelona ell encara va haver de pagar amb un any llarg de presó: el va novel·lar a Hostal Entença. Rosa es va posar a treballar amb 14 anys, va militar a ERC i al PSC, i entre el 1984 i el 1988 va ser diputada al Parlament català: “El llegat del pare és la meva manera de pensar. No es pot romandre neutral: hi ha uns bons i uns dolents. Per a mi això és indiscutible”.

Andreu Claret és literalment un fill de l’exili: va néixer el 1046 a Acs. Encara no havia passat un any quan els Claret es van traslladar a Andorra. S’hi va quedar fins als 8 anys, quan va marxar a estudiar a França: “A casa es parlava de l’exili i es parlava també de la situació a Espanya. El tema era present en les converses, en les celebracions, en els Nadals i en els Caps d’Any”. I cada any era el mateix: “L’any que ve el passarem a Barcelona”.  Andreu Claret pare va morir el 2005 a Andorra. El fill va tornar a Catalunya el 1962, l’any següent es va afiliar al PSUC  i ha evocat el període bèl·lic i la postguerra a les seves dues novel·les, El secret del brigadista i El cònsol de Barcelona.

L’article conclou amb la peripècia del doctor Escoda, que recorden l’esposa, Anna Alegret, i la filla, Antònia. Ell va ser el primer a venir, el 1969, quan va caure el grup del PSUC a Tortosa en què militava. La resta de la família, la dona i els tres fills, van pujar després. “A casa vam obrir una ampolla de xampany el dia que va morir Franco”, diu Escoda. Els tràmits per legalitzar la situació no van ser fàcils, diu, “però aleshores vam anar al Sícoris, que ens van dir que era l’advocat dels pobres, i es van entendre molt bé”, hi afegeix l’Anna.

El número de Cadí Pedraforca, en fi, el completa un grapat de suculents articles que firmen Carles Gascón (Entrada dels nacionals a la Seu), Pau Chica (Del Pirineu als camps nazis), Climent Miró (L’exili del diputat Canturri) i Pau Vinyes (A Mèxic passant per la Seu). No se’l perdin.