És un clàssic absolut i mai, asseguren des d’una botiga de joguines del país, ha deixat de vendre’s. Ara preveuen tenir-ne unes quantes més en estoc perquè Barbie, que forma part de l’imaginari col·lectiu d’unes quantes generacions, arriba avui a la gran pantalla (als cines d’Illa Carlemany amb una bona panòplia d’horaris per triar), amb Margot Robbie donant vida a l’emblemàtica nina i Ryan Gosling al company de somriure petrificat. Direcció de Greta Gerwig i, avancen les crítiques, molta ironia i autocrítica, l’habitual glamur i, no podia ser menys, nostàlgia per a unes quantes i debats damunt de la taula. I tu, vas tenir una Barbie?

“Oi tant que en vaig tenir!” És Montserrat Ronchera, secretària general de l’Institut Andorrà de les Dones. En aquell moment només es venia la Barbie original, la prototípica rossa de cintura estreta i suposadament curta de gambals, sense la profusió de models, colors, talles i actituds amb què es va anar ampliant el catàleg. “Però tampoc no recordo que em fes ni més ni menys il·lusió que qualsevol altra joguina”. D’aquesta diguem-ne fredor va passar a una actitud combativa ja en l’edat adulta: “Quan vaig tenir la meva filla, no només no li’n vaig voler regalar cap sinó que vaig advertir la família i amics que no ho fessin, tampoc”. Òbviament perquè “no m’agradava una nina amb uns estereotips tan marcats físicament, estèticament”, en els valors que semblaven acompanyar-la. Li va sortir la intenció per la culata, però en forma d’allau de barbies del repertori professional: la Barbie pilot, la Barbie metgessa, la Barbie domadora, la Barbie veterinària... “Per sort, cap de les de tipus princesa”, es consola. 

Així que des de fa ja temps la casa  que la fabrica, Mattel, es va posar les piles per abolir els estereotips que podia haver creat, amb diferents talles i el cant a la diversitat que exigeixen els nous temps. Per desfer el mal? “Van tard”, conclou Ronchera, que puntualitza, no obstant, que “aquesta imatge irreal de la dona està associada també amb qualsevol conte de fades”. O, més ben dit, amb una lectura acrítica, primària, i la falta de reflexió. 

Veurà la pel·lícula? “No ho tenia pensat, però ara m’ho estic replantejant”. 

En la línia se situa Àngels Mach, que puntualitza que la seva és una generació prèvia a l’arribada de l’emblemàtica nineta rossa. “Però aquests models no han estat positius per a moltes nenes petites. Els han fet perdre de vista que el més important que tenen és la salut, i se la juguen perseguint un model estètic”, es plany la farmacèutica. “Veuen els models i les xarxes s’encarreguen de la resta”. 

Veurà la pel·lícula? “Si tinc temps, segurament, tot i que no és prioritari”. 

“Fixa’t que em fa il·lusió que m’ho demanis, perquè jo no en vaig tenir, de Barbie, tot i que m’encantaven, però per molt que la demanava, no em va arribar mai”. Ho diu l’artista plàstica Gaset Flinch. No devia ser cosa de principis, que no li regalessin a casa, sinó que eren gent de regals pràctics, utilitaris.  

O barbies o guerreres?
La pregunta del BonDia li arriba just en acabar de veure una pel·lícula sobre la lluitadora Simone Veil i la trobem, per tant, en mode reflexiu: “Justament estava pensant en aquestes coses i en què, finalment, la llibertat de les dones rau a poder triar. Crec que ara en el debat ens estem confonent: fins ara estàvem obligades a ser barbies i ara ens obliguen a ser guerreres”. No és qüestió de renunciar a cap dret, per descomptat, “sobretot el de l’elecció, que és la màxima llibertat”. Així doncs, “les nenes han de ser allò que decideixin, i si volen jugar amb una nina, una bici, un soldat o un pal de fusta”. Sense imposicions i sense estereotips associats, adverteix. I aquesta prioritat en la tria serveix per a la vida. 

Veurà la pel·lícula? “Oi tant!”

Una altra dona de perfil ben fort i marcat, la flamant guanyadora de l’últim Carlemany de novel·la, Laura Casanovas: “Jo soc una superfan de la Barbie!” No sols era la seva nina predilecta, sinó que “diu la llegenda que ja tenia catorze anys i encara em dedicava a pentinar-la: penseu en com és una joveneta de catorze anys avui dia”. 

Però aquells eren temps ingenus, considera l’escriptora. “Teníem una nina i sabíem que era un model irrealitzable, ideal, una icona, com ho podien ser Marilyn Monroe o Grace Kelly”. Una altra cosa són els temps que corren. “Resulta inquietant veure fotografies de gent a les xarxes, gent corrent, que amb cirurgia estètica o altres mètodes arriscats, es transforma físicament. A mi, ni crec que a les nenes de la meva generació, no ens passava pel cap, teníem la frontera entre ficció i realitat molt més clara que avui, diria jo”.  Traumatitzada o influïda jo per l’estereotip? Ni molt menys, no valoro gaire l’aspecte físic en la gent, sinó la intel·ligència i la sensibilitat”. 

Pel·lícula? La gaudirà durant les vacances que l’esperen a Nova York. Per cert, que encara conserva les dues Barbies amb què jugava. “I sabeu? Les vaig donar a la meva filla, perquè hi jugués, i ni cas”, explica divertidament sorpresa. Una experiència que comparteix amb Gasset: a falta de tenir-ne ella, l’escultora li’n va regalar a la filla, sense generar gaire interès. 

“Jo també li vaig regalar a la meva filla, la Valerie, i no li agradaven, fins i tot els tenia por”. L’experiència és compartida amb Alondra Jahel. La cantant  i actriu mexicana és una altra de les que atresoren records infantils amb una Barbie a les mans. “Jo les col·leccionava i la mare em feia vestidets per a les nines, així que tinc records molt tendres”. Va créixer, reconeix, “amb la idea de la perfecció en la dona, aquell cabell supercuidat, la figura estilitzada... però mai no em va passar pel cap la idea ni de deixar de menjar ni de fer-me cirurgia plàstica per assemblar-m’hi, en absolut”. És “simplement una nina que m’acompanyava, em donava alegria, i no crec que tingui res a veure amb el desenvolupament emocional ni el comportament. Això depèn dels pares, les teves decisions... Una nina és una nina i la vida, la vida”. Pel·li? “És clar”.