Txema Díaz-Torrent, escriptor: “El meu jo d’aleshores no sabia què és, ser xarnego, i al meu jo d’ara li és igual”

 

Pa dur fet a quadradets i guardat en bosses durant mesos per després saltar-los a una paella amb una mica d’oli, el just, i fer passar la gana.

 

ADN Jo también fui a EGB.

 

La Júlia, això ho veig ara, era una hippy ja una mica veterana que s’interessava pels joves, parlava amb ells, etc. Això era la bomba, l’amiga ideal, perquè a mi els adults del meu voltant no em feien ni puto cas. Amb els anys, mirant enrere, veus que se li veia el andamio, que deia el mestre Marsé. El mateix amb Chanquete –el savi amigable i simpàtic amic dels nens, un Gandalf que et portava de la mà– ideal, però no s’ho creu ningú.

 

Perquè tu no ets tan guapo com jo. Tenim estàndards diferents.

 

Revista d’il·lusionisme, que deia un amic de la meva germana.

 

En el meu cas, una màquina de matar.

 

Encara no sé distingir-lo d’un WC estàndard.

 

Un abocador d’esforços inútil: dos mesos cuidant-los per morir en 24 hores.

 

El bo i millor del punk guarro dels 90.

 

El programa de debat polític que feia que el meu pare sempre canviés de canal.

 

Amb 14, 15 anys, una deessa.

 

Algú molt més llest i espavilat que jo que no va saber observar uns certs límits –jo, al contrari, que sempre he estat molt burro (la meva dona hi està molt d’acord, amb això), he tingut la sort de saber on no posar-me.

Tornen les J’Hayber, com van tornar les Victoria i les Chiruca, però ara amb tuf cool. Quina lliçó en podem extreure?

També les John Smith, que a l’època arrasaven entre els heviates fumadors d’haixix. El meu pare tenia unes J’Hayber, imagina quin poc encant, i ara hi ha hòsties. Potser en l’actualitat ens atrau la senzillesa, com amb les Converse de lona. Són corpòries, bastes, en una època en què tot s’ha tornat digital. Conclusió 1: som uns esnobs; conclusió 2: trobem a faltar coses genuïnes, més o menys xapusses, però fetes amb senzillesa – per què, si no, la gent continua mirant Back to the future i escoltant Bad Company? T’agradaran o no, però són autèntics, no com tota la porqueria actua.

Ni idea. Això ho decideix cadascú, si és que hi pensa, si en té consciència. En el meu cas, implicava ser el fill d’una parella formada per un andalús i una catalana –de classe treballadora. Ignoro si en altres estrats la cosa funcionava igual– en l’entorn metropolità de BCN a partir de mitjan anys 70. Comportava no pertànyer a cap tribu en particular perquè ningú no t’hi volia. Diria que això és el que jo entenia, aleshores. Ara se me’n fot –no he escrit el llibre per definir cap concepte, sinó per explicar el que jo vaig viure al moment.

 

No sé què dir-te… Potser sí. La trampa, aquí, és el que jo entenc com a poligonero, a dia d’avui, les connotacions que té el terme per a mi. És probable. Ara, kani, mai. Abans la mort.

 

Marsé vaig llegir-lo fa dècades, en un moment en què va agradar-me la novel·la i el personatge, però diria que no vaig captar-ne totes les connotacions com potser ho faria ara. Resumint molt, el Pijoaparte té un cert glamur, té èpica, i no sé fins a quin punt n’és conscient i intenta aprofitar-se’n. El Jose Mari no té ni idea del que passa.

 

Home, jo crec que els noms que dius ja deixen clar que hi ha tota una nòmina digna d’escriptors que s’hi han atansat, als suburbis, i amb noms de molta qualitat. Pensa, també, que durant la dictadura tota la cultura en llengua catalana va passar-ho molt malament –potser, en sortir-ne, hi havia més ganes de recuperar i reforçar una identitat i la resta era accessori. D’altra banda, potser el suburbi no té el glamur d’altres entorns, no ho sé... I, en tot cas, està clar que en aquest microcosmos passen coses que no agraden majoritàriament a ningú. Com a societat no volem admetre que hi ha certes barriades de grans ciutats on el mercat de la droga, per exemple, genera una realitat alternativa. Escriure sobre això ho posa de manifest, i no ens agrada. 

Insisteixo, ja sap puc ser molt pesat: teníem el cine quinqui i els ianquis van tenir el Blaxploitation. Per què hem trigat tant a normalitzar la novel·la xarnega?

La veritat –no en sé prou– és que no tinc consciència de què existeixi un gènere com a tal – aquestes coses solen teoritzar-se a posteriori, potser. En tot cas, si és que se’n pot parlar, és cert que hi ha tota una sèrie d’autors que d’alguna manera orbiten per aquestes coordenades. No sé si s’ha trigat o no – potser té més a veure que, a diferència dels quinquis als vuitanta, i de la qüestió negra al llarg de dècades, el debat no seria tan sagnant. Vull dir: als Estats Units el tema racial sempre ha encès, literalment, els carrers; a Espanya els quinquis, als vuitanta, van ser un problema d’ordre i salut social. Ser o no xarnego, més enllà de la vivència personal, no ha provocat –entenc jo– cap disrupció en la línia. Els altres ‘conflictes’, ho dic de manera neutral, afectaven col·lectius potser més homogenis. Amb els xarnegos la sang mai no ha arribat al riu, i potser per això no hi ha un cert sentiment de grup. És clar que cadascú és negre a la seva manera – però encara més en el cas xarnego, diria.

Vaig assabentar-me de l’afer Solà per mitjà d’amics, perquè no tinc xarxes, que sembla que és on se’n va muntar una de bona. No sé què va dir. Jo no és que el reivindiqui, perquè no és la meva intenció: Xarnego aixeca acta del meu jo del moment, que sí que ho era. I ho sé perquè tothom t’ho feia veure, que ho eres. El que això comporta no vaig saber-ho mai. Encara avui tampoc, no soc cap teòric. Hauria de saber exactament què va dir, per saber si m’ajuda o em perjudica (però si m’ha de servir perquè la gent s’hi interessi i compri el llibre, diria que serà bo).

 

Sí? Potser en l’actualitat, no sé... En l’època en què es basa el llibre, potser algú de més edat n’hauria fet una altra anàlisi. El meu jo del moment, amb set, vuit, nou anys, no en tenia ni idea, d’això que dius. Tothom, tant a Catalunya com a fora, t’assenyalava, i no sabies per què. El protagonista –el Jose Mari, que és com carinyosament s’hi refereixen els de l’editorial– no en tenia ni idea, d’això.

 

 

No sé, certament, si es tracta d’una novel·la, en sentit estricte. El que sí que està clar és que hi ha un component molt important de ficció. I mira, la metàfora m’agrada molt, perquè no hi havia pensat. Està molt bé, sí: d’una banda, era un món que no m’agradava gens, que em feia patir, però a la vegada és part del meu jo actual, com del de tanta gent –i, és clar, també hi havia estones agradables, encara que no m’han quedat tant. De manera que sí, a la vegada que hi ha un vessant aspre, records desagradables, soc el que soc gràcies al lloc i moment que vaig habitar.

El que parlava del paradís de la infància, era un mentider, o és que no va ser nen a un suburbi de BCN als 80?

Tot és una qüestió de vivències. De ben segur, si li ho demanes a algú altre, no sé, al que seia al meu costat a classe, et dirà coses diferents. En el meu cas, és més com el paper Elefante que deies abans, un sentiment agredolç. Però, a veure, tampoc és cap drama, i en el llibre evito caure en cap sentiment tràgic. Ja ho deia Mel Brooks: tragèdia és que jo em talli el dit, i comèdia que tu caiguis per un forat i t’obris el cap. Els nens a Palestina sí que les passen putes –al costat d’això, jo vaig ser un privilegiat. Dit això, espero haver fabricat una infància més dolça per als meus fills que la que jo recordo.

Suposo que sí, com tanta altra gent. Però a casa no van veure-li cap èpica: van fer el que tanta altra gent, buscar-se la vida lluny de casa, sense voler-ho, i aterrar en un entorn que els necessitava però no els volia –i el sentiment era mutu, diria. Ara, per cançó molt top, recomano El emigrante, de Juanito Valderrama. Això sí que feia vibrar la iaia. 

 

No ho sé, si tinc lateralitat creuada, però algun símptoma sí –de fet, m’interessa el símbol: un nen que no fos una mica espavilat i puta, que fos una mica lent, no gaire jeta, ho tenia molt cru. Ho sé perquè era el meu cas. Parteixo de l’evidència: jo era un matat, un pringat que no sabia el que passava al seu voltant, i m’invento explicacions. Esquerrà, però, sí que ho soc, i això no et donava massa bona premsa a l’època. Pensa, també, que per molt que hi hagi molt element autobiogràfic, no tot el que hi surt al llibre penja només de mi. El Jose Mari serveix com a símbol, si tu vols. Però miro de respondre: no busco el perdó per a res –el meu jo d’aleshores no sabia què és, ser xarnego, i al meu jo d’ara li és igual–. També, no t’enganyaré, l’humor i l’autocrítica em van molt bé com a recurs per aigualir una mica el vi.

 

De més gran sí que vaig començar a fardar una mica, de la meva meitat catalana, sobretot perquè tenia a veure amb la mare, que havia mort, i era la meva manera de reivindicar-la. De petit, al patí de l’escola, era més aviat un problema.

 

Pel que fa a Pla –no tinc gaire informació al respecte– a la família corria la brama que l’avi Torrent hi havia coincidit amb ell, als Maristes. És tot el que en sé, ignoro si es coneixien bé o no, si parlaven... Probablement sí, perquè a Palafrugell, a l’època, es coneixia tothom. L’única evidència tangible que en conservo és un Llibre de lectura, antologia de Pla publicada a Destino. Dubto que fos de la iaia.

 

La veritat és que no vaig pensar-hi, però hauria estat un bon element de contrast. Això m’ha tornat al cap aquests dies, a partir de la presentació de la biografia feta per Xavier Pla. Però ara que ho dius, m’ho guardo per a la propera. 

 

Diria que sí. Els elements fonamentals tenen a veure amb la meva biografia, però explicar-los i prou no tenia cap interès, i dubto que el tingués per als lectors. De manera que sí, havia de ficcionar-ho tot una mica, el que també em permetia afegir-hi elements de l’entorn, d’altres vivències, filtrats per la veu del narrador. 

 

Tota. Les columnes, amb un nombre relativament petit de caràcters s’ajusten molt a la meva manera de fer. Tinc una mica de complex, que porto amb dignitat, de ser més aviat escàs, i a la vista està que el llibre no és cap totxo. A més, he rescatat uns quants textos per retocar-los i allargar-los, perquè sovint ja faig aquest exercici de ficciobiografia al BD. En tot cas, en tots dos casos l’important no és pròpiament allò de què parlo, sinó al que apunten. M’agrada molt anar de l’anècdota a les qüestions de fons saltant-me els elements intermedis: d’alguna manera, és com si anés al zoo, a la zona d’elefants, veig abans una formiga a terra i els arbres al fons que l’elefant, i m’interessa com es relacionen. El més important de mirar-me les coses així, però, és que em permet riure una mica de tot plegat, començant per mi. Si no ho faig, acabo posant-me seriós, i no trobo que a ningú li interessi una opinió seriosa que ve de mi, que no tinc ni fava de res. Si faig conya, però, la cosa canvia, començant per mi, que tinc tendència al melodrama.

 

Bo o dolent no ho sé, però sí inevitable. Amb el Joan crec que vam saber trobar allò que requerien els personatges i la trama, i tant ell com jo vam ajustar els nostres interessos a aquests elements. Hi havia coses que jo vaig voler fer en un moment que no funcionaven, i el Joan de ben segur també va fer-hi renúncies, encara que no ens les hem enumerat. El que importava era explicar aquella història d’aquella gent de la forma que ho mereixien. I crec que això vam saber fer-ho.

 

Segurament cap. Tot depèn, és clar, del que vulguem entendre com a literatura andorrana, o pirinenca. Si la mesura la dona la temàtica, està clar que jo no hi pinto res. Però en aquest sentit tampoc ho seria bona part de la producció de David Gálvez, i ningú posa en dubte que és un dels grans exponents de la nòmina andorrana. Iñaki Rubio, en alguns casos, tampoc no toca la tecla pirinenca. Albert Villaró, no sempre. Més que parlar de literatura andorrana parlaria de literatura a Andorra. És un debat similar a l’etern buit que sempre se li ha fet a Eduardo Mendoza, que és un dels grans –la seva obra és literatura catalana? Catalana escrita en castellà? És això possible? Potser depèn de la documentació, de fer una cosa trufada de noms nostrats i localismes, d’història d’Andorra. Perquè si es tracta d’això, jo ja no hi arribo ni en tinc temps ni ganes prefereixo, com deia Manuel Vilas –me’n parlava Laura Casanovas, d’això– posar-me a llaurar un camp.

 

No ho recordo, però devia ser més o menys on a Xarnego ja rondo els 14, 15 anys. El canvi de l’escola a l’institut. En tot cas, no devia ser de la nit al dia, sinó més aviat gradual. Tant és així que diria –no estic dient res de nou– que encara em caracteritzo per coses del nen que vaig ser, com tothom. Així és que en un cert sentit mai no he deixat de ser-ho, però en un moment començo a ser més el meu jo nou. I sí, aquells anys també m’interessen, dels 15 als 18 de nou, no perquè parlin de mi, sinó perquè em permeten repensar el lloc i el moment, una BCN metropolitana que canviava, el punk basc, els ionquis, els concerts a Zeleste i al Poble Espanyol, Joe Cocker en directe a Montjuïc... No sé si serà la següent cosa en la qual treballaré, però en algun moment sí que voldria posar-m’hi.

L'última, i li demano perquè en parla a la novel·la (o el que sigui): on han anat a parar els campaments gitanos que als 70 feien cada cert temps parada als afores de cada poble català?

La veritat és que no ho sé. En el cas de Ripollet diria que la prèvia a les olimpíades se’ls va endur, però no sé a on ni si va ser aquesta, la causa. Durant la meva infantesa eren un element més del paisatge urbà, i és cert que ara no se’n veuen. Suposo que hem avançat una mica, pel que fa a integració. Haig de dir que quan van marxar no vaig trobar-los a faltar. Espero que els hagi anat bé.