"A dalt de Canillo, mirant cap al Nord, hi ha un bony dominant la carretera que va a Sant Joan de Caselles. Aquest és el lloc on hi havia el Castell dels Moros de Canillo, visible fins a l'any 1910, que el posseïdor de les terres, un tal Pota blanc, se li va ocórrer desfer l'edifici posat aquí des del segle VIIIè. Prova d'això són les pedres antigament lligades amb calç que aquest destructor de l'obra va llençar per tot arreu".

Disculpin la llarga cita, però és que es tracta d'una carta fins ara inèdita que el medievalista Marcel Baïche va dirigir al Comú de Canillo probablement als anys 80 –no està datada– i en què es fa referència explícita a l'estructura que fins al 1910 s'aixecava al "bony dominant la carretera que va a Sant Joan de Caselles" i que encara avui es coneix amb el nom de Roc del Castell. Un indici més que va revelar l'historiador Quim Valera a les Jornades d'Història de Canillo i que s'afegeix al document exhumat el 2022 per l'arxiver Domènec Bascompte entre els protocols del notari Jaume Lupetti conservats a l'Arxiu Nacional. Som al 1466 i deia així: "Jo, Guillem Cassany, artesà, de la parròquia d'Andorra la Vella. Lliurement venc a vos, Joan Pellicer, de la parròquia de Canillo, tota aquella peça de terra en el lloc dit L'Artiga, que confronta d'una part amb tota aquella peça i terra vostra, d'altra part, amb aquella altra peça de terra de Bartomeu Som, i d'altra part, cum castro Canillo". El castell de Canillo!

Dos indicis, dèiem, de l'existència de la fortalesa, un de documental i un altre de toponímic, més el que aporta la memòria oral rescatada per Baïche. Falta la prova arqueològica, que només arribarà després de la reglamentària prospecció. El Comú la té en cartera des de fa anys i tot indica que quan conclogui definitivament l'excavació del jaciment de la Sella li podria arribar per fi el torn al castell. Que no deixa de tenir un punt de misteri, perquè la primera referència documental és la transacció entre Guillem Cassany i Joan Pellicer. No apareix citat, cosa sorprenent, ni en el testament d'Arnau Mir de Tost, prominent senyor que al segle XI tenia infeudada la parròquia de Canillo, la més septentrional de les seves possessions i on hauria estat plenament justificada la construcció d'una bastida, castell, força o fortalesa. Però aquest buit documental, opina Valera, no descarta que existís.

En realitat, el tema d'ahir a cal Federico no era pròpiament el castell fantasma, sinó el que l'historiador anomena "espais de poder" de la parròquia, els llocs físics on els canillencs de fa mil anys es reunien per posar ordre en els assumptes locals i elegir síndics, procuradors i representants. Ara ho fan al Comú, però és que la primera casa comuna no es va adquirir fins al segle XVI –en un terreny sota el cementiri parroquial: l'edifici es va enderrocar als anys 70. La pregunta és òbvia: on es reunien abans? Això és el que Valera ha mirat d'escatir a la documentació. Sabíem que el mateix cementiri i els comunidors –n'hi havia un a cada parroquial també a Sant Serni, tot i que només han sobreviscut els d'Ordino i Encamp–. Però hi ha sorpreses: un document del notari Joan Ortedó diu que el 14 d'abril del 1500 els veïns es van reunir a l'hortal d'Esteve Pellicer; en un altre de Francesc Bauró datat el 12 de febrer del 1534 parla dels canillencs "congregats a toc de campana en lloc lochdit vulgarment lo Puy de Canillo", i atenció, perquè l'"espai de poder" més recurrent segons la documentació és la capella de la Santa Creu: apareix citada el 18 d'octubre del 1513 per resoldre una "controvèrsia" entre els veïns de Meritxell, Prats, la Torre, Canillo i Caselles; el 24 d'abril del 1535, juntament amb "los de Merens"; i el 2 d'agost del 1543, amb motiu de l'elecció de síndics, actors i procuradors.

I per què a la Santa Creu? Valera opina que per la ubicació, al peu del camí ral i equidistant dels quarts. Encara més sorprenent és que aquelles primigènies assemblees veïnals es convoquessin, atenció, a Sant Pere del Tarter, que aleshores no es deia així, sinó Prada Redó. En consta una de convocada el 27 de juliol del 1580. I hi ha finalment el misteri: el 24 de novembre del 1391 als Saus, tots els prohoms d'Andorra s'ih van reunir per exigir prendre jurament al nou veguer, cal suposar que al comtal. L'enigma és el lloc: on és els Saus? L'única pista, diu, és un Joan Saus que tenia casa a Ransol.

Són només apunts, que acabarà de lligar quan conclogui la tesi doctoral que consagra als espais de poder. Però es tracta, diu, de mirar amb uns altres ulls llocs per on passem habitualment sense fer-los gaire cas. O gens. I resulta que els nostres rebesavis hi decidien el seu fer i desfer diari. Com la Santa Creu.