Mireia i Jacint Berenguer reconstrueixen el periple dels dos papes del conjunt mural de Santa Coloma, separats del cos central el 1933. El Sant Silvestre va ser adquirit el 1941 per l’Amherst College de Massachusetts; al seu col·lega se li perd la pista a la subhasta de part de la col·lecció Cassel del 1955.

No està tot dit, ni molt menys, sobre el conjunt mural de Santa Coloma. Sobretot, pel que fa a les figures dels dos papes, Sant Gregori i Sant Silvestre, que decoraven l’intradós de l’arc central, i que si bé van ser arrencats com la resta dels frescos l’octubre del 1932 pel restaurador Arturo Cividini -el prota d’Strappo, de Martí Gironell, i l’home que va fer tècnicament possible l’espoli legal del patrimoni romànic pirinenc- se’n van separar en un moment molt inicial d’aquest fascinant periple. L’antiquari català Josep Bardolet havia  adquirit l’abril del 1933 el conjunt per 15.000 pessetes. Inicialment només n’oferia 8.000, i sembla que l’operació va ser autoritzada pel bisbat amb la intenció de sufragar amb aquests diners la restauració del campanar de l’església, que amenaçava ruïna. El conjunt va ser traslladat a la casa Amatller de Barcelona, on el mateix Cividini va traspassar els frescos al nou suport de tela els frescos. En algun moment a partir del juliol del 1933, els dos papes se’n separen i apareixen a Madrid al costat d’altres dues pintures murals de regust nostrat: La Verge entre dos sants, procedent de Sant Cristòfol d’Anyós, i el Martiri de Santa Caterina, que venia de la catedral de la Seu. Totes dues van ser arrencades al mateix temps que els papes. A Madrid, en fi, van ser posades al mercat per l’antiquari Apolinar Sánchez Villalva, que les va vendre immediatament a Arthur Byne –l’home sobre el terreny de Randolph Hearst, el ciutadà Kane de Welles– i el març del 1934 les trobem, atenció, dipositades a la galeria Brummer de Nova York, on comencen el capítol transatlàntic d’aquesta apassionant peripècia.

De seguida hi tornem. Però diguem abans que bona part d’aquesta trajectòria la sabíem, és veritat, des d’aquella magna exposició que va ser Benvingudes a casa vostra (2014). Però els noms, les dates i, en fi, la lletra petita l’han posat els historiadors Mireia i Jacint Berenguer a l’article Sobre la venda de les pintures de Sant Silvestre i Sant Gregori de Santa Coloma d’Andorra, publicat a l’últim butlletí de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Detalls sensacionals que han extret, atenció, de l’arxiu del mateix Cividini, del de l’Institut Amatller d’Art Hispànic i dels de la mateixa galeria Brummer.

Diguin-li destí o justícia poètica, però el cas és que el pobre Byne va morir el 1935 víctima d’accident de cotxe –decapitat, glups!– en una de les ràtzies que perpetrava per terres espanyoles, i no va ser fins al 1941 que la seva viuda va col·locar el primer dels quatre tresors: la loteria li va tocar al Sant Silvestre, adquirit per Charles H. Morgan II per al Mead Museum de l’Amherst College de Massachusetts. Amb regateig inclòs, perquè el preu inicial de 1.400 dòlars es va veure finalment rebaixat a uns mòdics 770. El Sant Gregori i les altres dues peces es van quedar a la galeria fins al juny del 1942, quan van sortir a subhasta després del traspàs de la vídua de Byne. Les va adquirir de patac Leon Cassel, que temporalment va reunir així quasi tot el conjunt mural de Santa Coloma, tot, de fet, menys el Sant Silvestre de Massachusetts, i als hereus del qual el Govern va adquirir el 2007 el conjunt. Però atenció amb les vídues: Cassel va morir el 1952, i la seva senyora no va trigar gaire a disgregar la col·lecció d’art: l’última notícia del Sant Gregori, de la Verge d’Anyós i de la Santa Caterina de la Seu és que la vídua Cassel els va treure a subhasta el 24 de març del 1955 a l’Hôtel Drouot de París. En sabem fins i tot el preu a què es van rematar, 265.000, 200.000 i 710.000 euros, respectivament, que el Martiri el va adquirir el galerista francès Henri Bing-Bodmer i que aquest, al seu torn, el va vendre el 1961 al col·leccionista suís Werner Abegg. Dos anys després entrava a formar part de la fundació Abegg-Stifung de Riggisberg.

Però, què va passar amb el Sant Gregori i amb la Verge d’Anyós? Berenguer especula que també les va adquirir Bing-Bodmer, i aquí se’ls perd definitivament la pista documental. Fins avui. Però no perdin l’esperança: la fitxa de la Verge d’Anyós a l’Institut Amatller inclou una misteriosa i a la vegada prometedora anotació: “Col·lecció Meunier, París”. Podria trobar-se aquí el nus gordià del l’últim enigma de Santa Coloma? Els Berenegur no en donen resposta a l’article, i es limiten a consignar lànguidament que aquest extrem “no s’ha pogut comprovar”. No sé vostès, però sospito que aquesta història no s’ha acabat aquí.