Últimes notícies del paradís

El catedràtic Manuel Martín reconstrueix l’aventura utòpica de l’Enclau de Sant Jordi i la Casa dels Russos.

“Directament des del paradís –on des del 1841 no hi ha hagut ni ideologies, ni especulació, ni beguda, ni desordres, i tan sols un mort a mà armada– avui han arribat dos homes a la ciutat de Nova York. Venen d’Andorra, la república més vella i més petita del món”. Era el 5 de novembre del 1919, i així anunciava el Poverty Bay Herald l’arribada als EUA de Fiske Warren (1862-1936), l’economista i publicista nord-americà que tres anys abans havia constituït l’Enclau de Sant Jordi a Santa Coloma, i el seu home sobre el terreny, el periodista català Josep Alemany.

Si Andorra era el paradís segons el Poverty, l’Enclau de Sant Jordi venia a ser l’encarnació pirinenca de la utopia comunitària predicada per Henry George, el profeta del georgisme o sistema de l’impost únic. Per dir-ho breument, George i els seus seguidors van crear entre el 1895 i el 1933 disset enclavaments estesos per mig món: colònies, en deien, en què cada arrendatari obtenia per un període de 99 anys l’ús d’una parcel·la a canvi d’un únic cànon anual. Pensin en el cens emfitèutic vigent al Pas, però amb vocació utòpica i igualitària: la terra, per als que la treballen.

La inexistència de bibliografia acadèmica sobre l’Enclau l’havia abonat fins ara a la rumorologia i la mistificació. Començant per la Torre dels Russos, l’únic vestigi que n’ha quedat i que deu el nom al matrimoni Popoff –Nicolai i senyora: russos blancs i emigrats– que Warren va contractar per gestionar in situ l’ocurrència. L’arquitecte Cèsar Martinell –que havia projectat l’edifici– sostenia que la senyora Popoff era “la dona més lletja del món” –ho explica Pere Canturri– i diu la llegenda que va acabar abandonant el bon Nicolai per anar-se’n amb... Fiske! Per acabar-ho de complicar, David Gálvez els ha convertit tots tres en personatges de ficció a la novel·la sobre la Casa dels Russos que té entre cella i cella.

Doncs a posar una mica d’ordre històric va venir ahir Manuel Martín Rodríguez, catedràtic d’Economia a la Universitat de Granada. Martín va repassar a la Llacuna –cortesia de la SAC– el periple de la “colònia georgista d’Andorra”, des de la diguem-ne prehistòria, quan Warren descobreix el paradís –diu que cap al 1912– fins que al 1941 Alemany se surt amb la seva i aconsegueix que els hereus de Warren –fills i vídua; no diu res de la senyora Popoff– li lleguin totes les propietats a Santa Coloma: la torre, les terres i les finques que Warren hi havia adquirit a títol exclusiu.

Segons Martín, al nostre filantrop el van seduir les pintoresques condicions de l’Andorra del 1912: “No hi havia criminalitat, la persona més rica del país no posseïa més de 100.000 dòlars, només s’hi havia trobat un indigent [!], tampoc no hi havia premsa, ni aranzels ni carreteres, i els impostos eren baixíssim”. Una mina, vaja. Els seus socis van ser primer el doctor Francisco Pla –Warren s’hostatjava a l’hotel Pla d’Escaldes durant les seves visites al país– i a partir del 1916, el català Alemany, i la constitució de l’Enclau –tècnicament, un fideïcomís– es va formalitzar el 19 de gener del 1916. La colònia s’estenia sobre una superfície de dues hectàrees adquirides a vuit propietaris a qui es va permetre seguir treballant-les.

L’activitat de l’Enclau es va limitar a la periòdica subhasta de partides de bacallà que Warren feia portar dels EUA, i Martín ha localitzat les memòries del 1927 i el 1932: la primera es va tancar amb uns humils ingressos de 1.008 pessetes; en la del 1932 hi figuren els noms dels onze arrendataris: Muxi, Grau, Vidal Tor, Cerqueda, Calbó, Bou, Bonfill i també, atenció, Alemany i Warren. L’última visita del fundador va ser el juny de 1933. Va morir cinc anys després amb la fe intacta però sense haver aconseguit mai convèncer els vint arrendataris: el quòrum mínim perquè es constituís la comunitat.

La història de l’Enclau, en fi, va tenir un epíleg judicial dos decennis enrere, quan el Comú de la capital va reclamar torre i terres als propietaris que l’havien adquirit el 1995 als hereus d’Alemany. No va prosperar.