Diu que va ser abans d’arribar al Cadí, un dels itineraris clàssics de les cadenes d’evasió de camí cap a Berga, Manresa i Barcelona. Posem que a principis del 1944. Anava amb un company d’ofici –potser el Paquito de cal Lluscà, lauredià ell, amb qui acostumava a fer parella– i conduïen en aquella ocasió una vintena de fugitius: l’un al davant, l’altre, al darrere. Avançaven per un camí al descobert i de sobte es van concretar tots els malsons: “¡Alto! ¡Detenéos!” Algú s’havia xivatat, i allí es trobava Lluís Solà, a punt de caure a les urpes dels carrabiners. Ho explica Joan, el fill del nostre home d’avui, tal com ho havia sentit a dir a casa: “Es van estirar a terra, esquivant com podien les bales que volaven des del bosc. ‘Ho tenim molt negre, Lluís’, li va dir el que anava amb ell. ‘Hem de marxar corrents: a aquests [pels evadits a qui acompanyaven] com a molt els posaran a la presó, però és que a nosaltres, si ens enxampen ens pelen aquí mateix.”

Així que a tocar el dos: Solà i l’altre van buidar a cegues els carregadors dels subfusells Sten que els servien de salconduit, i van saltar barranc avall. Dels fugitius no en van saber mai més res, i ells per poc no hi deixen la pell: a casa dels Solà es va conservar durant molt de temps, com un trofeu, el pantaló foradat –forats de bala– que el pare havia calçat en aquella alta ocasió. L’última, per cert, de la seva carrera com a passador. S’hi havia iniciat el 1941, com vam explicar mesos enrere en aquest mateix racó de diari, per compte de Francesc Viadiu, i també va treballar per a Antoni Forné i Roger Gimazane, el cap de la Resistència a l’Arieja i de la xarxa Gallia. Ho confirmen els documents que conserva la família, en què tots tres –personatges significadíssims de l’epopeia dels passadors– certifiquen que Lluís Solà “étais guide-passeur des évadés qui venaient de France et rejoignaient l’Espagne”.

L’episodi d’aquí dalt va ser el més delicat, perquè per poc no s’hi queda. Però n’hi va haver més. Un a la banda de dalt, amb els alemanys –cosa lògica– com a protagonistes; i els altres, en plural, a Sant Julià, qui ho havia de dir: per molt que alguns, quan es va estrenar Entre el torb i la Gestapo, s’entestessin a vendre una Andorra que acollia evadits i passadors amb complicitat fraternal, la realitat va ser una altra, com no es cansaven de reclamar Jaume Ros i Joaquim Baldrich. I Solà ho va viure en carn pròpia: en un parell d’ocasions, com a mínim, agents de la policia andorrana es van plantar a casa seva –bé, on s’estava a dispesa, a Sant Julià– per buscar-li les pessigolles. Una vegada, amb la intenció de portar-lo fins a la caserna, a la capital: “Un dia havíem anat a ballar, va venir un policia que ja és mort, Déu el tingui allà on vulgui; em toca a l’espatlla i em diu: ‘Acaba aquest ball i cap a casa. No et vull veure més per aquí...’” Va fer mutis i encara l’espera, l’home. L’altra, al darrere de les armes que efectivament guardava, inclosa la Sten, però no les hi van trobar perquè –diu– “no les guardava sota del matalàs, jo”.

Ho explica amb pèls i senyals a l’entrevista que va encertar a enregistrar la néta, Regina, i ho recorda el fill, Lluís. Se’n va sortir sempre, al preu de no poder sortir de casa quan tornava al país després d’una expedició –primer, fent el contraban; després, com a passador d’evadits. Ho diu Forné quan afirma que Solà, “ayant été l’objet de perquisitions chez lui, à plusieurs reprises, par les services de la Viguerie Française, laquelle dépendait de Vichy et collaborait avec les Allemand en Andorre, étant obligé en quelques occasions de se sauver pendant quelques jours de son domicile”.

L’altre incident va tenir lloc en una de les rares ocasions en què va anar a buscar els evadits a França –habitualment, els grups d’evadits ja els recollien a Andorra i els conduïen fins a Josa i Berga (1.500 peles per barba) i, més rarament, fins al consolat britànic de Barcelona (1.500 peles més). Passat el port de Siguer l’expedició es va topar amb una patrulla alemanya: tres soldats amb armes curtes i un gos pastor. Solà, oportunament enrolat durant la Guerra Civil Espanyola en una secció de franctiradors, li va clavar un tret al cap a la bèstia, que va caure fulminada a terra: “Els alemanys, que no sabien d’on els baixava, van comprendre que era un avís i van desaparèixer.” Via lliure.

Entre els documents que conserva Joan Solà, hi ha la llista amb els col·legues que, com ell, es van jugar la pell per ajudar els fugitius. A canvi de diners, és clar, perquè s’havia d’untar carrabiners, maquinistes i cases franques. Una llista en què apareixen noms rarament esmentats quan s’evoca l’epopeia dels passadors i que, reclama ell –i reclamava el mateix Lluís Solà–, mereixen figurar amb tots els honors al costat dels Forné, Molné, Baldrich, Calvet, Monpel i Conejos del monument de la Massana: el Paquito del Lluscà, també hàbil falsificador; el doctor Lleveries, lauredià; el Pepito del Rivaldo, de la capital, el canillenc Francesc Areny i un tal Valerio, escaldenc: “Seria un acte de justícia que fossin recordats com els del Palanques. Ni ens van convidar a la inauguració del monòlit. Seria una manera de restaurar la veritat.” Queda dit.