Bonell descarta definitivament la presència a la Biennal de l’any que ve i valora, diu, “la conveniència de tornar-hi”.

Era un secret a veus: l’any que ve no anirem a la Biennal de Venècia. Tampoc hi anirem, vaja. Serà la segona absència consecutiva, després del mutis del 2022, la primera edició després de la pandèmia, i el dubte és si després d’haver fallat dues vegades tindrà sentit tornar-hi. Que el 2024 no hi hauria pavelló andorrà era una evidència des de fa temps. Per ser exactes, des que a la tardor no es va convocar el concurs del qual havia de sortir l’artista que ens representaria a Venècia. No es va convocar el concurs i tampoc es va obrir el procés alternatiu, que s’hauria d’haver estrenat a l’edició del 2021, la que es va haver de suspendre per la Covid, i que consistia a donar plens poders al comissari perquè fos ell qui escollís l’artista i aixecar conjuntament el projecte per a la Biennal. No es va fer res d’això quan tocava, i a mesura que passaven els mesos quedava clar que el ministeri havia aparcat de nou la Biennal, perquè no hi hauria temps material per escollir el comissari, seleccionar l’artista, projectar l’obra i produir-la.

Ha hagut de ser la nova ministra de Cultura, Mònica Bonell, qui digués clarament que el 2024, tampoc. I ja veurem si el 2026 hi tornarem. Bonell no es vol mullar: “El que estem fent és valorar la conveniència de tornar-hi. Sabem que els artistes en són favorables, perquè creuen que participar en la Biennal és una estupenda plataforma de projecció exterior, però l’operació té un cost significatiu, al voltant del mig milió d’euros, i ara mateix no tenim tots els elements necessaris per prendre la decisió”.

El cert és que ens trobem exactament al mateix lloc que fa un i que fa dos anys, quan l’aleshores titular de la cartera, Sílvia Riva, assegurava que la decisió es prendria quan es disposés de les conclusions del Llibre Blanc i del Pla Estratègic de la Cultura. El pla es va presentar l’octubre passat i tampoc no era gens concloent. Recomanava “fomentar la presència dels artistes plàstics en certàmens internacionals” i “estudiar la pertinença i la viabilitat de certàmens com ara la Biennal”. Així que ens hem passat els dos últims anys esperant un document que ens digui que cal “estudiar-ne la viabilitat”. Si el resultat és positiu i efectivament tornem a Venècia, serà ja el 2026. Hauran passat set anys (i una pandèmia) des de l’última participació, amb Philippe Shangti (Future is Now) i òbviament la inèrcia no serà la mateixa.

Tot i que Bonell va deixar la porta oberta, ara mateix és fàcil intuir que l’entusiasme per la Biennal ha caigut en picat al ministeri, i que per molt que la ministra ho hagi de valorar, seria tota una sorpresa que el que no va ser possible el 2022 ni ho ha sigut el 2024, ho hagi de ser el 2026, quan ja pràcticament ningú se’n recordarà. I tot això, malgrat la conclusió unànime dels artistes venecians que Riva va convocar l’abril del 2022 al Rosaleda: calia tornar a Venècia, fer-ho com més aviat millor, i reforçant la figura del comissari, fins ara pràcticament subalterna perquè es trobava com qui  diu la feina feta.

Però ha passat un any i mig i continuem allà mateix. Cultura té naturalment el dret i la potestat de decidir si cal o no anar a la Biennal, perquè el mig milió d’euros que hi haurà de destinar és una quantitat important per a un departament que justeja. Però els artistes (i els ciutadans) també tenen el dret d’exigir-li que no es passin tres anys per prendre una decisió.