Dimecres que ve torna el Cineclub al Teatre Comunal, i com és habitual, amb una programació als antípodes de la cartellera comercial, només cal que mirin la d’aquesta setmana, definitivament colonitzada per pel·lícules destinades al públic infantil i adolescent, i negligint de forma suïcida el cine adult, que d’altra banda no està renyit amb el comercial. Però és una batalla perduda, i  a boomers, X i Y només els queden les plataformes. 

Les plataformes i el Cineclub de les Valls, amb una programació alternativa –potser massa i tot– , basada en el cine d’autor, el compromís social i les mirades “diverses” sobre els problemes contemporanis. No hi busquin aquí blockbusters, però sí títols que mai no veurem en pantalla gran si no és precisament al Cineclub. Per començar, la noruega Sentimental Value, dirigida per Joachim Trier: una comèdia dramàtica que va ser nominada a l’última edició del festival de Canes sobre les tortuoses relacions d’una família cinèfila protagonitzada per Stellan Skarsgård, actor fetitxe de Lars Von Trier (Breaking the Waves, Dancer in the Dark, Dogville). Serà el 14 de gener en l’estrena de la temporada d’hivern.

Li seguirà Los domingos, de la directora espanyola Alauda Ruiz de Azúa (Cinco lobitos), que es va endur la Concha d’Or a l’última edició del festival de Sant Sebastià amb la singular història de Blanca, una noieta de 17 anys, alumna exemplar, que sorprèn la parentela amb l’anunci que es vol fer monja de clausura. Un argument que, com es veu, prefigura l’onada espiritual que es venia covant des de fa temps i que ha eclosionat definitivament amb Lux i Rosalía (21 de gener). El mes s’acabarà amb Estrany riu, road movie familiar i en bicicleta amb què va debutar el català Jaume Claret: una família molt cool –el pare, arquitecte, la mare, actriu, i el fill oportunament adolescent–  amb el despertar (homo)sexual del noi com a fil conductor i el Danubi de Magris de fons (28 de gener).

Al febrer arriben les píndoles exòtiques de la temporada: Un simple accident, de l’iranià Jasfar Panahi, que es va endur la Palma d’Or a Canes, i una espessa paràbola sobre l’opressió política i social a l’Iran que, òbviament, no va caure en gràcia a la república dels aiatol·làs. De fet, Panahi és un assidu de les presons iranianes per motius polítics (4 de febrer). Li seguiran Kontinental ‘25, del romanès Radu Jude (25 de febrer), i per acabar la temporada, Flores para Antonio, retrat del músic Antonio Flores a través dels ulls de la seva filla Alba, i amb Isaki Lacuesta i Elena Molina a la direcció (11 de març), i La voz de Hind Rajab, que reconstrueix un episodi real: la mort a mans de forces israelianes d’una nena de 5 anys el gener del 2024, durant la invasió de Gaza. Dirigeix la tunisenca Kaouther Ben Hania (18 de març).