Jordi Casamajor localitza a Valls de Valira, a tocar de la frontera andorrana, un conjunt de gravats prehistòrics que inclou un sensacional cèrvid.

Ho ha tornat a fer. I els últims temps ho ha fet tantes vegades que aviat deixarà de ser notícia. Jordi Casamajor es va enfilar dissabte per les nostres muntanyes, com acostuma des de fa anys per buscar vestigis d’art rupestre, perquè cadascú té la seva dèria i la seva són els gravats sobre pedra o petròglifs –quin nom sensacional– i si pot ser prehistòrics, millor. Amb la diferència que el que es va topar dissabte a cert racó de Valls de Valira, a escassos cent metres de la frontera andorrana –però ja en territori català, quina llàstima– és un autèntic santuari d’art rupestre, en (quasi) tot equiparable al del roc de les Bruixes de Prats, fins fa ben poc gairebé un unicum al nostre país, i al jaciment descobert l’abril del 2021 sobre Meritxell per Ferran Teixidó. 

El nou conjunt conté el repertori clàssic de gravats d’aquest tipus de jaciments, que Casamajor data al primer mil·lenni abans de Crist i que es resisteix a atribuir a pastors de cultura ibera perquè mai s’hi ha trobat associat cap vestigi d’escriptura que permeti afirmar-ho de forma fefaent.

Ell prefereix pensar que els autors d’aquests gravats són els andosins de Polibi, que naturalment no hi entenien de les actuals fronteres administratives i se les empescaven a banda i banda de la ratlla amb tota naturalitat. Hi ha incisions naviformes, quadrats amb estrella i, atenció, un sensacional, esquemàtic però inequívoc cérvol de dimensions respectables (vuit centímetres de llargada, aproximadament) que el converteix en un cas a part, perquè ni el de Prats ni el de Meritxell contenen cap figura animal d’origen prehistòric. De fet, en territori andorrà tan sols se n’ha documentat al jaciment de la Bartra, naturalment també localitzat per Casamajor.

Com es poden imaginar, va tornar de la seva excursió sabatina exultant, entusiasmat amb la descoberta i convençut que ha trobat un santuari concebut pel poble indoeuropeu –andosins, ceretans, el nom poc importa– que va poblar les nostres valls fins a la romanització. I el cérvol n’és, diu, la prova definitiva: “Els gravats naviformes i les estrelles són símbols dels quals n’ignorem el significat. El cérvol, en canvi, és una representació de tipus naturalista, tot i que molt esquemàtica, com és habitual en l’art rupestre.” I  per què un cérvol? Contra el que ens pugui dictar la intuïció, o els prejudicis, quan aquells rebesavis nostres gravaven un cérvol a la pedra no demanaven la intercessió divina per afavorir-ne la caça, en una interpretació clàssica però sovint errada de la simbologia rupestre, sinó que hi representaven el que en la cultura celta coetània dels nostres andosins es coneix com a cernunos, divinitat encarnada en un cérvol que representa el cicle de la vida: “Per això tant les potes, com la cua i el tronc són molt esquemàtics. El que els importava de veritat eren les banyes, que havien observat amb perspicàcia que els queien i els tornaven a sortir al cap de cert temps i que per a ells simbolitzaven la tornada a la vida després de la mort”. I cernunos, insisteix, és un clàssic dels santuaris rupestres europeus anteriors a la romanització. De fet, conjunts com el de Valls de Valira estan documentats a tot el llarg del Pirineu, des del Pallars fins a l’Alt Empordà. 

El jaciment, en fi, consta de dues pedres inclinades, una de més gran, que fa 1,5 per dos metres de superfície, amb els gravats més rudimentaris, creus i incisions naviformes; i l’altra de més petita, d’1,5 per 1,5, on es localitzen els gravats més elaborats, inclòs el cérvol. I s’afegeix als altres grans descobriments que Casamajor ha tingut la fortuna de fer els últims anys, des del xaman del Baridà a la inscripció amb el nom de la divinitat ibera Urdalir, a Ger, i el conjunt rupestre de Bolvir. La llàstima, dèiem, és que hagi aparegut en territori català: “Per 200 metres, com a molt, però no en tinc cap dubte”. No es pot tenir tot.

I si el que precedeix els ha fet tilín, sàpiguen que Casamajor té en premsa la pròxima monografia, Simbologia i pensament màgic al Pirineu, que Anem publicarà just després de Sant Jordi. No serà el repertori d’art rupestre de l’entrega anterior, sinó els testimonis de primera mà recollits al llarg de dos decennis de parlar amb els nostres últims pastors. Ja en tenen ganes, oi? Doncs paciència.