Casi Arajol recupera una trentena de plaques de vidre datades molt probablement entre el 1900 i el 1920.

La plaça major de Sant Julià, engalanada per rebre el bisbe Benlloch en la primera visita del Copríncep: som al 18 d’agost del 1907; una processó o, més probablement, dues de diferents –potser per Sant Roc, o per Sant Antoni, especula Casi Arajol–, amb profussió de pendons i la gran creu que avui es venera a l’altar major de Sant Esteve, i ballades del que segurament és un contrapàs, a la plaça de la capital, amb la tarima de l’orquestra aixecada entre el que aleshores era la rectoria i la casa Guillemó; el ball de festa major a la placeta de Santa Anna d’Escaldes, en una sèrie que s’assembla com un ou a un altre ou a la de Guillem de Plandolit que es conserva a l’Arxiu Nacional i que molt probablement dati d’abans del 1910; brigades d’homes i també de mainada amb les eines a la mà, esperant que el bisbe –Benlloch, de nou– inauguri oficialment la carretera general –som per tant al 31 d’agost del 1913, una jornada històrica que també va deixar petjada als fons Julià Roqueta i Claverol–; paisatges de la Massana, d’Ansalonga, de Sant Joan de Caselles i de la cascada de Moles; i retrats, molts retrats: de senyors empolainats, de dames tocades totes amb el mateix pentinat en forma de bolet –pensin en les senyoretes de Toulouse-Latrec, per fer-se’n una idea–, d’escolanets embolicats amb la roba d’ofici, i d’humils pagesos amb la capa dels dies de feina.

Tot això i una mica més –vistes urbanes que fins ara n s’han pogut identificar, interiors que difícilment corresponen a edificis del país– és el tall de la segona entrega d’una extraordinaria col·lecció de plaques de vidre que Arajol va adquirir mesos enrere. En vam donar oportunament notícia, però la sèrie no deixa de deparar sopreses: diu Arajol que totes formaven part d’un mateix paquet en mans d’un antiquari gironí. Són en total una trentena, totes les plaques estan restaurades i, com és costum de la casa, ha accedit a compartir-les amb els lectors. L’única pega, com hauran detectat, és que no hi consta cap indicació, ni el lloc ni la data, i tot el que podem fer és especular. Es tracta, en qualsevol cas, d’un petit tresor –una trentena de plaques del 1900 comença a ser un lot més que considerable– i l’enèssima constatació que el col·leccionisme privat és una eina de primeríssim ordre per localitzar i repatriar un patrimoni que d’altra manera difícilment hauria tornat a casa. El premi és doble si, com és el cas, l’afortunat posseïdor de la col·lecció les posa feliçment a disposició de tots. No és la primera, ni tampoc la segona vegada que ho fa. Recordin fa uns anys la sèrie de fotografies –còpies en paper, en aquell cas– del destacament del 28è d’enginyers que el novembre del 1936 va aterrar per aquí a instàncies del coronel Baulard, o més recentment, l’àlbum perdut de Regnault –una vintena d’instantànies datades el novembre del 1895!– o el diploma que va permetre posar cognoms –Vigneaux– al garde mobil condecorat amb tota la pompa l’11 de novembre del 1936 a la plaça Benlloch.