Diari digital d'Andorra Bondia
Arimany sosté una pila amb els vuit primers volums de Trotalibros: hi falta precisament ‘Cares enmig de l’aigua’.
Arimany sosté una pila amb els vuit primers volums de Trotalibros: hi falta precisament ‘Cares enmig de l’aigua’.

Un any del miracle Trotalibros


Escrit per: 
A. L. / Foto: Trotalibros

Jan Arimany bufa la primera espel-ma obrint línia en català. Els ho-nors els fa ’Cares enmig de l’aigua’, de Janet Frame, avui a les llibreries.

Pocs haurien augurat ara fa un any, quan Trotalibros es va llançar a les procel·loses aigües editorials, que avui estaríem parlant d’un segell de personalitat contrastadíssima, que s’ha fet un lloc al sol i que ha trencat el sostre de vidre d’un sector editorial com el nostre, que  fins ara –i amb comptades excepcions– amb prou feines ensenyava la poteta més enllà del Runer. Doncs bé: un any i una desena de llibres després, Trotalibros és, amb el permís de la renascuda Anem, la notícia més extraordinària de la indústria del llibre probablement des de l’edat d’or d’Editorial Andorra, i estem parlant dels anys 70.

El més sorprenent del cas –o potser és al contrari, i ens trobem amb la clau que ho explica tot– és que tot això ho ha aconseguit amb un catàleg absolutament marcià, no ja per als nostres cànons, sinó per als de l’edició catalana i probablement també de l’espanyola: els dos primers títols de Trotalibros, La guardia i El palacio de hielo, eren dues rareses absolutes i tota una declaració d’intencions, perquè Jan Arimany, l’home orquestra que dirigeix aquesta singladura no s’ha apartat ni un mil·límetre del rumb marcat. A Kavadias i Vesaas els han seguit autors radicalment perifèrics, semioblidats o descatalogats a qui Trotalibros ha donat una segona oportunitat. Pensin en Canción del ocaso, de Lewis Grassic Gibbon; Adiós, Sr. Chips, de James Hilton; Vera, d’Elizabeth von Arnim, o Hielo, d’Anna Kavan. Amb el cor a la mà –i amb la possible excepció de Hilton– de quants d’ells havia sentit vostè a parlar?

Arimany ho va veure clar, diu: en un mercat editorial saturat, l’únic nínxol que quedava era el dels oblidats amb ADN i vocació de clàssics. Només calia saber trobar-los. Ells i, detallet en absolut menor, els seus lectors. No era evident, perquè com li agrada dir, “encara no tinc gaire clara quina és la línia editorial: cada llibre és absolutament diferent a l’anterior, no tenen res en comú. L’únic potser sigui la voluntat d’arriscar, de treure el lector de la zona de confort, d’explorar noves maneres de narrar, nous temes. He d’admetre que el lector de Trotalibros és un lector valent”. I té raó, perquè cal ser-ho molt per aventurar-se sense previ avís en Kavadías, Vesaas o Kavan. 

Editorial d’autor
El cert és que ha tocat tou: està a punt de treure la 2a edició de Vera i, atenció, la 3a d’Adiós, Sr. Chips: “M’ho diuen fa un any i no m’ho crec”. El secret de Trotalbiros, diu, és haver-se fet ràpidament una reputació que, d’altra banda, Arimany feia anys que es treballava com a booktuber: “Es tracta que el lector sàpiga que un llibre que publiquem nosaltres té alguna cosa, que val la pena arriscar-se encara que sigui la primera vegada que senti a parlar de l’autor. Aquest intangible és el nostre gran actiu, i per això cuidem tant l’aspecte material: que el lector identifiqui de seguida els nostres llibres com un producte mimat des de la portada a la traducció, i que faci confiança en el que li proposem, perquè molt probablement no sabrà res de Von Arnim o de Grassic Lewis”.

L’opció lingüística era arriscada. Trotalibros es va concentrar d’entrada en autors morts i en la ficció traduïda al castellà. Amb un lloc destacat  per a Soledad: “Tenia clar des del principi que una de les potes de l’editorial seria la traducció de clàssics catalans, i estic orgullós d’haver ajudat a descobrir Víctor Català a lectors de Colòmbia, Uruguai i Mèxic”. El cert (i la sort) és que va haver de venir Trotalibros perquè Solitud, “que hauria de ser un clàssic a l’altura de Los pazos de Ulloa”, tingués una traducció a l’alçada. I aquí rau també l’essència de Trotalibros: “El que pretenc no és altra cosa que descobrir les Víctor Català d’altres literatures perifèriques”.

La gran excepció a tot el que precedeix és Toni Sala, novel·lista gironí de qui acaba de publicar Los chicos, i l’únic autor viu del catàleg. I així serà durant uns anys, augura, per un motiu per ell obvi: “És en la meva opinió un dels tres grans escriptors contemporanis”. Ni més ni menys. Atenció als altres dos, perquè algú es quedarà de pedra: la italiana Elena Ferrante i la mexicana Fernanda Melchor. “No podia desaprofitar l’oportunitat de tenir-lo al catàleg. Però no estic disposat a rebaixar l’exigència que tinc amb els autors morts per publicar-ne un de viu”.

I arribem així fins a Janet Frame, l’autora i viatgera neozelandesa, el 1957 ens va fer una breu visita: en va deixar constància a An Angel at my Table, amb qui Arimany fa el salt i obre per fi col·lecció en català. Ho farà amb Cares enmig de l’aigua, novel·la de to autobiogràfic on relata la seva terrorífica experiència als frenopàtics de l’època. Serà el número 1 de la col·lecció Colom, consagrada a la ficció traduïda al català, i tindrà també versió en castellà, Rostros en el agua (Piteas 9). Totes dues, avui mateix a les llibreries. I no sé com podem resistir de xivatar el monument que Trotalibros prepara per Sant Jordi. Es quedaran de pedra. Però, xssst.

Andorra
Editorial
Trotalibros
Jan Arimany
Frame
Solitud
Vera
Canción del ocaso
Hielo
Comentaris: 1

Comentaris

Enhorabona per la iniciativa.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic