Casamajor construeix a ‘Urna’ un espai sagrat pagà amb ossos d’animals morts a la muntanya a causa de la intervenció de l’home.

Està aquests dies fascinat Jordi Casamajor amb el brot de molsa que ha florit en un dels cranis que ha reunit a Urna, la inquietant però fascinant instal·lació que ha plantat a la sala de Govern i que constitueix un dels principals atractius de Notes sobre l’antropocè. Ja saben, l’exposició comissariada per Jean McNeil que reflexiona sobre l’impacte que els humans estem deixant al nostre planeta, en un canvi de papers sense precedents, perquè fins ara era el planeta qui ens imposava les seves condicions. “Com pot haver florit en un crani, precisament en un crani? No hi puc deixar de veure la potència de la vida, que tendeix a sorgir en les condicions més adverses”.

Aquest en concret és un crani de vaca, i no d’una qualsevol. Casamajor l’ha tret de l’anonimat i gairebé li ha escrit una biografia. Com a mínim, dels seus últims moments: el va trobar al pla de Messers, just a la trenca entre Sant Julià de Lòria i Civís, i especula que no fos una de les vaques de cal Gastó de Fontaneda, que es va perdre i que va morir potser de gana. La carn, diu, se la van cruspir els voltors. I el que ha fet Casamajor amb el que quedava d’aquesta bèstia és, diu, donar-li un enterrament digne en una mena de cista prehistòrica, aquesta urna que no deixa de ser una fossa comuna ressacralitzada per intervenció de l’artista. Perquè el crani de la vaca no està sol, l’acompanyen gairebé un centenar de fragments d’os, per aquí un tros de tíbia, per allà el que semblen unes falanges, un tall d’espinada i, en fi, ossamenta inidentificable que Casamajor ha reunit al llarg dels anys en les seves expedicions a la recerca de petròglifs: n’hi ha també d’ovella, de mufló, de gos, de cabra, i de porc fer. Tots, excepte probablement el mufló, van tenir una mort violenta, o com a mínim dramàtica, especula, com la vaca del Gastó, o com el gat que va trobar al camí que va cap a Argolell: es devia extraviar del mas de Moixella i va caure, diu, víctima d’alguna selvatgina. El porc fer, potser ferit després d’una batuda i d’haver escapat pels pèls de la partida que li va disparar. I anar fent.

Primer els recollia per una mena de pietat, gairebé solidaritat, i ara hi ha trobat el sentit en erigir-se en xaman i retornar-los la dignitat, diu, i el descans etern que una mort habitualment violenta els havia robat. És la manera que Casamajor té de fer-se perdonar l’impacte de la petja humana en la biosfera. Aquest era l’encàrrec de la comissària, i ell ho va tenir clar des del primer moment: “La forma com interactuem amb la fauna és bàsicament destruint-la”.

El resultat és l’urna funerària XXL amb les restes que ha pogut salvar, junt amb una desena de dibuixos a llapis i sobre paper que simulen el quadern de camp dels naturalistes del Vuit-Cents i que deixen constància de l’espècie, les circumstàncies, el lloc i la data en què les restes òssies de cada animal van ser recuperades. És un complement, per no dir una distracció i una concessió a la comissària, que és qui li va proposar aquesta sèrie més convencional, que potser ajudarà a comprendre la instal·lació però que acaba desviant l’atenció del moll de l’os (!) perquè la potència d’Urna resideix exactament en la gàbia de ferro i sobretot en el que conté, una visió que genera certa inquietud i que ens mou a rumiar el tracte que infligim als animals, i que manté una coherència total amb l’obra anterior de Casamajor: recordin Omphalos, aquell bestiari fantàstic que va posar a ballar al voltant d’un tòtem amb què va concórrer a la selecció per a la Biennal del 2017. Però allà, diu, encara hi havia una voluntat d’intervenir, de manipular, i les figures de la rotllana eren animals que ell havia reconstituït a partir de restes orgàniques. A Urna, Casamajor s’ha limitat a exercir de recol·lector d’ossos i a dipositar-los al recipient. L’artista, si és que se’n pot dir així, ha renunciat a qualsevol manipulació o intervenció, i ha prescindit de tota intenció esteticista, “tot i que el resultat final a mi em sembla particularment estètic”.

L’urna, en fi, funciona com a espai sagrat pagà i primigeni que ens posa en contacte amb les essències atàviques de l’espècie. De fet, Casamajor no ha ocultat mai el somni de reencarnar-se en un pastor neolític. La instal·lació del Parc Central podria perfectament ser una estructura totèmica creada per un rebesavi que fa 10.000 anys es va aixoplugar a la balma de la Margineda. Segur que ell s’hi canviaria sense dubtar-ho un instant.