Un atac francès! No, només són bous

“Paysanos, escapen, que entran los franceses!” Aquest gran ensurt vivien els ciutadans de la Seu d’Urgell en un d’aquells dies de la Guerra Gran  (Guerra dels Pirineus, Guerra del Rosselló o la Guerra de la Convenció, que enfrontava el Regne d’Espanya i la República Francesa, entre el 1793 i el 1795). El cas és que el batalló estava format al capvespre a la plaça Santo Domingo, “y haviendo allí un numerosíssimo concurso de gentes, aciertan entrar por la puerta de Cerdaña quatro bueyes”. Comencen els uns i els altres a picar-los amb les baionetes, els bous a espantar-se “y, no hallando por donde escapar, por estar todo lleno de tropa y demás gentes, embisten por las filas de los soldados, echan estos a correr gritando: «aquí vienen! Aquí entran! Hay, que nos pillan!» Tal cridòria i enrenou es va estendre per la ciutat, que es temia víctima d’un atac enemic. Així “sierran unos las puertas de sus casas y se escapan, otros se hacen fuertes en ellas y salen con sus armas en las ventanas, diferentes personas que venían de passeo, encontrando la tropa y gentes que, alvorotadas, salían de la ciudad a pelotones”. Fins que finalment les autoritats aconsegueixen que l’aigua torni a la llera, “trocándose en común glossa y rissa lo que poco rato antes era tristeza y consternación”. 

L’episodi forma part del diguem-ne dietari que els successius secretaris municipals de la Seu  d’Urgell (previsiblement, a ells corresponen les diferents mans) van mantenir durant 130 anys, entre 1726 i 1856, una crònica detallada del dia a dia no sols de la ciutat, sinó que recull referències a territoris veïns, de Puigcerdà a Andorra, o de Catalunya endins. L’extensíssim document és la base del llibre La Guerra Gran al Pirineu. El Llibre de Notes de la Seu d’Urgell (1791-1856), transcrit i revisat per Lluís Obiols, i que Anem edita acompanyat de l’estudi introductori de Josep Albert Planes. Es presentarà demà, a les set de la tarda, com a proposta diguem-ne que paral·lela al congrés Absolutismes i liberalismes al segle XIX. 200 anys de la Regència d’Urgell, d’aquest cap de setmana: demà a Sant Domènec i diumenge, a Avià. 

El dietari, on tenen força presència les qüestions relacionades amb el protocol. Per exemple, la jura dels privilegis dels bisbes, entre els quals en el cas d’aquella anomalia històrica quan Bernardo Francés Caballero, el 1817, no ho va fer com a senyor de la Seu, després que els senyorius quedessin abolits el 1811. Però més enllà, es converteix en crònica detallada, amb episodis que haguessin quedat ignots. 

Saqueigs de la Seu i Puigcerdà
És clar que no tots els fets que s’hi relaten són ni de bon tros tan amables i divertits com la falsa alarma generada pels bous. També hi ha una crua descripció dels saqueigs de la Seu el 1794 per part dels francesos. Els defensors s’havien tancat a defensar la ciutadella, que era el seu objectiu militar, deixant la ciutat abandonada a la seva sort. Així, els soldats, “prevenidos unos de cegures  y otros de martillos, que parte ya se llevaron y parte tomaron o encontraron en la ciudad, forzaron a golpes quantas puertas de casas estavan serradas y, subidos a ellas, desarrejaron e hicieron pedazos quantas arcas, cofres, armarios y papeleras vieron, llevándose de ellas lo que se les acomodava y echando a perder lo que no les gustava”.
El dietari recull també la posterior razzia dels soldats espanyols sobre Puigcerdà: van entrar a sang i foc a l’hospital, on els soldats francesos que s’hi guarien intentaven defensar-se llançant-los tauletes, pots, instrumental mèdic. Els incursors s’enorgullien després d’haver-los matat a tots: per als cristians de bé era un deure sagrat, acabar amb aquells impius fills de la revolució. 

És un dels episodis que destaca Obiols, que és qui, dèiem, s’ha cruspit la feinada de transcriure el document i posar-lo a l’abast del públic. I de l’editor. Un document que no era en absolut desconegut, sinó que els historiadors locals hi han recorregut sovint. Però fins ara s’havia utilitzat de manera fragmentària. “És molt potent, serveix per parlar de música, de festes, de religiositat, de conflictes bèl·lics o de terratrèmols i riuades”, de tot una mica, indica l’historiador i arxiver. Però sobretot, ajuda a situar el precedent històric de tot allò que vindrà després, de la Regència d’Urgell a les guerres carlines. 

Fragment: De com les tropes franceses entren a Andorra i al tercer dia se’n tornen

“Alterónos quasi immediatamente la tranquilidad que nos ivan proporcionando las expuestas providencias de nuestro general la imprevista noticia que en últimos del mes de mayo llegó, de que los francesses venían por los puertos de los valles de Andorra, como que ya havía una fuerte porción de ellos en Canillo y Encamp. Cerciorado nuestro general de la realidad de esta novedad, apostó en los serros de Calviñà, Arcabell, Ancerall, Mortés y Astalareny las dos partes de la tropa que le havía quedado entre esta ciudad y las fortalezas para impedirles la entrada en caso intentassen venir, y él mismo en persona recorrió todo el terreno para designar los puntos que conviniessen conservar con mayor tezón, pero nada tuvo que hacerse respecto que, al tercero día de estar los francesses en el valle de Andorra, en número, a lo que ha podido averiguarse, de unos mil y quinientos hombres, bien que todos gente escogida, después de haver su general recivido algunas averiguaciones sobre una pressa de ganados y mercadurías que en primeros del mismo mayo havían echo a algunos francesses en las immediaciones del lugar del Hospitalet los paysanos armados de las compañías de Francisco Ysern o Menut, passando allá por Andorra, y después de haver practicado algunas otras diligencias que no se han divulgado con los vocales del Consejo General y vecinos más acomodados del valle, se volvieron a Francia”, y con ello retiró también nuestro general las tropas que havía apostado para recivirles, y quedó todo tranquilissado”.