Havíem vingut aquí a parlar del doctor Josep Estadella (Lleida, 1880-Barcelona, 1951), ministre de Treball, Sanitat i Previsió Social durant la II República espanyola, que el 1941 es va establir a Escaldes i que hi va exercir fins al 1951 com a metge tocòleg. A compte del bust en bronze que Josep Viladomat li va dedicar i que ahir va ingressar als fons del CAEE, fruit d’una cessió indefinida dels descendents del doctor. I ho farem. Però com sempre, mentre navegàvem per l’esbós biogràfic que n’ha traçat Àngels Mach, aquí amb el barret d’historiadora de la medicina que tan bé li escau, ens hem topat amb una figura lateral, una secundària amb línia que mereix, de seguida ho veuran i ens donaran la raó, que ens hi detinguem un moment. 

Estem parlant de la llevadora Mariona, que s’hi va associar de seguida que Estadella va arribar a Escaldes: van treballar junts fins que ell va marxar a Barcelona, poc abans de morir. La llevadora Mariona, a qui Mach, incansable, també ha seguit la pista, es deia en realitat Dolors Albós (1872-1969) i era filla de Bescaran. El sobrenom li venia perquè als 18 anys es va casar amb José Bacó, l’hereu de cal Marió d’Engordany. I d’aquí, Mariona. Mentre el marit vigilava el bestiar, ella va obrir una botiga de queviures, llogava habitacions i, diu Mach, “ajudava a infantar les dones de les Escaldes i d’Engordany, i també les dones refugiades que s’allotjaven a l’hotel Casino. No sabia de llegir ni d’escriure però tenia un do per saber què s’havia de fer a cada moment per ajudar mares i nadons”. 

El cas és que quan el 1942 el doctor Estadella es va instal·lar al xalet de Conxita Serra, al número 89 de l’avinguda Carlemany, s’hi va oferir de seguida: “Ell va quedar sorprès de l’eficàcia de la Mariona, fruit de tants anys d’experiència, i ella, molt complaguda de treballar amb un metge tan prestigiós. Van fer equip assistint parts els nou d’estada del doctor a Escaldes”. Quan Estadella va marxar, la Mariona encara va continuar fent de llevadora fins als anys 60. No consta cap registre de parts, però segons Mach va ajudar a venir al món la filla de madame Pi, Josette, així com Josep Vilanova i Joan Burgués. 
Però havíem vingut aquí a parlar del doctor Estadella, a compte del bust de bronze que ja es pot contemplar al CAEE. Fa 29 per 22 per  25 centímetres, va ser fos al taller Bechini de Barcelona en algun moment dels anys 40, i l’ha cedit la vídua del net del doctor a través precisament de la Societat Andorrana de Ciències i, és clar, Mach, que li consagra un suculent article al pròxim número dels Papers de Recerca Històrica. La trajectòria pública d’Estadella –militant del Partit Republicà Reformista de Lerroux, ministre, diputat i senador, conseller de la Mancomunitat, tinent d’alcalde de Lleida, president del Col·legi de Metges de Lleida, fundador del Centre Excursionista de Lleida, un pioner, atenció, de l’Educació Física– és prou coneguda, així que ens fixarem en la lletra petita de la biografia del nostre home d’avui, especialment per la part que ens toca i que Mach ha documentat de forma exhaustiva. Estadella venia de Carcassona, on s’havia instal·lat el 1937. Fugia de la Barcelona republicana, on temia per la seva vida. A Carcassona va treballar a la clínica del doctor Cathalà i va coincidir amb el doctor Joaquim Trias. Especula Mach que molt probablement és aquest el que explica per què Estadella va venir a Andorra quan els nazis van ocupar el que quedava de la França lliure.

Mach tira d’hemeroteca per exhumar dues curiositats relacionades amb Pau Casals. La primera, el dinar d’homenatge a l’hostal Valira que li van oferir el 1942 Andreu Claret, Lluís Capdevila, Julià i Serafí Reig, Bartumeu Rebés i el mateix Estadella: “El dinar fou presidit pels senyors Casals Estadella i Claret. Fou quelcom íntim, familiar i altament emotiu. Parlaren els tres, qui més millor. Enraonaven els cors i encara avui [som al 1973, escriu Josep Maria Mercader a Andorra Magazine] els sobrevivents no poden oblidar el meravellós verb d’Estadella”. El segon, el 1945, quan de nou Claret i també Estadella aconsegueixen que Casals es pugui retrobar amb la seva dona, Frasquita Vidal, a Andorra. Hi ha un tercer episodi. En parla una postal que el mestre envia des d’Andorra el 1948: “Hem fet dos audicions del Pessebre a casa del Dr. Estadella. Entre els oients, Enric [Casals], [Julià] Reig, [Josep] Viladomat i [Melcior] Font”. Perquè resulta que a cal doctor hi havia un piano que tocava la seva esposa Júlia, germana –que petit és el món, i Andorra encara més– de Melcior Larrosa, l’ànima de la Rotonda.