Un catàleg monumental

‘L’art de l’època moderna’ posa nom a una desena de pintors, dauradors i retaulers dels segles XVI, XVII i XVIII fins ara anònims, amb el Mestre de Canillo com a gran estrella.

Ho dèiem ahir: Jeroni d’Heredia no és el Mestre d’Ansalonga, que torna d’aquesta manera a l’ingrat anonimat. De moment, és clar, perquè no renuncien a localitzar en algun dels seus safaris als arxius dels bisbats d’Urgell, Elna o Solsona rastre documental del prolífic autor de mitja dotzena llarga de retaules per aquí dalt i sens dubte, diuen els historiadors Joan Bosch i Francesc Miralpeix, un dels grans noms del segle XVII andorrà.

Ho havien proposat el 2010, i ara se’n desdiuen perquè l’atribució penjava d’un fil massa prim: a l’arxiu parroquial de Canillo es conserva un document on consta un tal Jeronimum d’Heredia, fill de Sort, com a testimoni en un document datat el 17 de gener del 1639. I resulta que al Llibre de Santa Maria de Meryxel, que es conserva al mateix arxiu, hi consta un altre document del mateix 1639, quina casualitat, on Miquel Adellach deixa constància que ha pagat 29 reals –per entendre’ns: 2 lliures i 18 sous– “al pintor que pinte lo altar de Sant Martí”. La sensacional coincidència prometia, i per això van proposar Jeroni d’Heredia com a candidat. Però per “prudència” i per “honestedat intel·lectual”, diuen els historiadors, “li hem retornat l’anonimat: l’argument no era prou sòlid”.

Així que ens quedem sense Heredia, que de totes formes pul·lulava prometedorament per Canillo cap al 1639. Però això no li treu mèrit al Mestre d’Ansalonga, autor –insisteixen– d’una obra quantitativament important –els retaules de Sant Martí i de Sant Serni, així com de la tela de Sant Pere del Tarter, a Canillo, i dels de Sant Esteve (Bixessarri), Sant Pere (Aixirivall) i Sant Martí (la Cortinada)–, que el col·loca a dalt de tot entre els seus coetanis.

Aquesta és potser la novetat més suculenta de L’art de l’època moderna a Andorra: segles XVI-XVIII, el patracol monumental –400 pàgines mida foli, paper setinat, amb un oceà de material gràfic: més d’un quilo de llibre– que es va presentar ahir a l’Auditori Nacional, que repassa de forma exhaustiva l’art del període i que posa un brillantíssim colofó a una aventura historiogràfica sense precedents al nostre racó de món que va començar el 2008 per encàrrec del ministeri. Bosch i Miralpeix es van trobar aleshores el que en diuen “un panorama d’anònims”, i un decenni després ens han tornat un autèntic qui és qui de l’art andorrà del Renaixement i del Barroc. Amb un nom que brilla per sobre de tots. O dos: els del pintor Miquel Ramells i el daurador Guiu Borgonyó, a qui ja el 2009 van identificar com el Mestre de Canillo, autor de dues obres mestres –els retaules de Sant Joan de Caselles i de Sant Miquel de Prats– i que fins a l’arribada dels gironins era tan sols un altre sensenom.

La llumeta se’ls va encendre mentre consultaven el contracte pel qual els cònsols de Canillo es comprometien a pagar-los 60 ducats d’or per pintar “al banc dels misteris de la Passio de Jesus Christ salvador Nostre y tot lo retaule ab les ystories de Sent Joan Evangelista”. Som al 1537, i el document el van exhumar a l’Arxiu Nacional: la fortuna somriu a qui la persegueix. Ramells i Borgonyó constitueixen –diuen els historiadors– “l’episodi artístic de més qualitat que es produeix a Andorra en l’època moderna, per la riquesa del llenguatge pictòric, la destresa tècnica i la varietat de recursos”.

Miquel Orcau, a Casa de la Vall

Però no és l’únic: immediatament després, i al costat del Mestre d’Ansalonga, Boix i Miralpeix col·loquen un altre “anònim pertinaç” –l’autor dels retaules de la Immaculada i de Sant Pere, a la parroquial escaldenca, especialment prolífic també al bisbat d’Urgell i a qui han atribuït in extremis el sant Crist de les Bons, “una de les millors escultures del XVII andorrà”–, Antoni Tremulles (Sant Pere d’Aixirivall), i naturalment, Antoni Viladomat, la gran figura del XVIII català i autor de dues teles –Sant Roc i les Ànimes del Purgatori– avui a la parroquial de Sant Julià. De fet, quasi tots ja els havien batejat al primer catàleg, dipositat el 2010 a la Biblioteca Nacional i que recollia la fitxa d’una seixantena de retaules: era el fruit de la primera campanya de treball de camp.

Aquell mecanoscrit és l’embrió del volum que van presentar ahir, i a més d’incrementar sensiblement el nombre d’obres referenciades –en total 82, incloses teles, sagraris i mobiliari: el 99% de l’art de l’època moderna, diuen– inclou un suculent apartat amb les biografies sintètiques d’un grapat de les nostres estrelles modernes –Miquel Ramells i Guiu Borgonyó; Miquel Rubiol; Antoni Tremulles; el Mestre d’Ansalonga; Isidre Clusa i Agustí Claramunt (fins ara ocults rere el Mestre de Pal); Antoni Viladomat, Joan Casanovas i Joan de Segòvia–, uns extensos estudis introductoris que posen en relació els artistes que treballen al nostre racó de món amb els corrents aleshores en boga a Catalunya i Europa, i atenció –primícia absoluta–, depara una nova revelació en assenyalar Miquel Orcau com el pintor del cicle de la Passió de Casa de la Vall, fins ara també anònim.

Tot plegat constitueix, diuen els autors, la primera pedra de la justa i necessària reivindicació de l’art de l’època moderna, fins ara a l’ombra del romànic “per un seguit de prejudicis historiogràfics i polítics que idealitzaven l’art medieval i consideraven decadent el modern”. Amb l’afegit que a Andorra, que es va salvar de la barbàrie iconoclasta de la Guerra Civil, se n’ha conservat una seqüència extraordinàriament completa que ara, adverteixen, s’ha de saber explotar. Com? Acostant-lo al ciutadà amb la mateixa convicció i naturalitat amb què ara ho fem amb el patrimoni romànic.

Com comprendran vostès, en tornarem a parlar ben aviat, perquè L’art de l’època moderna a Andorra és una autèntica mina.