Cinc anys després de 'Repetició i diferència', torna amb 'Maleta Paraigua Bolic', la gran notícia poètica d'aquest fi d'any.
Era difícil millorar un curs que fins aquest desembre ja havia resultat excepcionalment pròdig. Doncs ens n’hem sortit. En puritat, el mèrit és d’Editorial Andorra, recollida des de fa unes quantes llunes als quarters d’hivern mentre arriba (o no) La Incubadora, però que de tant en tant, posem que d’any en any, es treu de la màniga una sorpresa majúscula. Aquesta vegada és, atenció, Maleta Paraigua Bolic, així, a raig, sense comes ni res. L’últim poemari d’Antoni Caus, a qui molts donàvem per desaparegut rere el personatge de geni maleït que s’ha construït els últims anys amb voluntat fèrria i entusiasme digne de millor causa, però que ha tornat com només ell podia fer-ho. Amb un volum colossal, que el confirma com el primer dels nostres lírics, i que ha aconseguit un miracle que semblava impossible: estar a l’altura d’aquell debut sensacional que va ser Repetició i diferència.
A Maleta Paraigua Bolic torna al territori conegut, que no és altre que la consciència desoladora que vivim en una soledat definitiva, irreparable, que només trenquen els flaixos d’una felicitat tan efímera que de vegades sembla impostada, com els records dels replicants de Blade Runner. A Repetició i diferència assistíem a la construcció d’un recer domèstic, vagament conjugal, delicadíssim, fragilíssim i, per tant –intuíem llavors– condemnat al gloriós fracàs de les causes perdudes. A Maleta Paraigua Bolic es confirma aquella intuïció primigènia i el poeta ja no aspira sinó a moments de rara comunió amorosa: “Ahir vam llegir/ versos/ de la Marçal/ a la taula rodona/ de la cuina/ després/ vam parar el llit/ vam canviar/ l’hora al despertador/ i ens vam colgar/ a la primera abraçada tu refilaves/ a la segona era jo qui roncava”. La resta és la lluita quotidiana (i perduda) contra la vulgaritat, contra la mediocritat i contra la decrepitud, amb poemes sublims com La darrera foto de Jim Morrison (“...perquè fa un multivers que no escric/ en la pell de qui diu que m’estima/ és la gràcia de ser lo darrer de la fila”), recurrents descensos als abismes de l’alcohol amb un blues de John Lee Hooker de fons, i l’única, definitiva i desoladora certesa que esbossa a És metafísica la memòria, que conclou gloriosament així: “...la diferència del cos és desig/ del desig la repetició és amor”.
La sorpresa potser sigui la inquietud social que esquitxa peces com Va córrer la veu ( “que puja el lloguer/ que l’amo vol fer net/ l’empara la llei/ i qui no té força/ per què vol papers”) i T’envien un correu (“en el meu cas/ setze euros més/ cada mes de lloguer/ un dinar de menú/ al restaurat/ de la mònica/ un llibre de poc/ volum i no gaire/ volada/ una targeta de clípol/ no em podré morir/ tranquil/ em faran/ canviar de/ parets un altre/ trasllat”). Però permetran que ens quedem amb el trosset de felicitat que intueix en el moment blau de Balcó de peus de ballarina: “Racó del riu que et porta al pont/ com borda el gos de la veïna/ aquesta nit de primavera/ la primera/ el parrús de la muntanya/ la cortina del desig/ la flassada de la iaia/ .../ sota el teu cul blanc”.
Si no van tenir l’ocasió de descobrir-lo a Repetició i diferència, reparin ara aquell immens error i comprin Maleta Paraigua Bolic. Seran els 15 euros millor invertits d’aquest Nadal. I els acompanyaran tota la vida.
