Els pèls com escàrpies es queden quan Freddie Mercuri (vaja, l’actor que encarna el líder de Queen a Bohemian Rhapsody) acaba aquella celebèrrima intervenció al Live Aid a Wembley el 1985. El so de la projecció és bestial a la sala que acaben d’engegar, per a gaudi dels 130 veïns d’Estamariu –i qui aconsegueixi escolar-s’hi– Joan Gil i Àngels González. Era el que li faltava a la petita població alturgellenca perquè, definitivament, qui pugi ja no vulgui tornar a baixar.

La nova diguem-li sala de cinema, tot i no ser comercial, és iniciativa d’aquesta parella de barcelonins instal·lats a Estamariu des de fa cosa d’un any. El cine ocupa un dels espais de la casa que van comprar i rehabilitar, antiga casa de l’arquitecte i escriptor Luis Racionero i que ells han rebatejat com cal David, en honor a una estatueta (utilitzem diminutiu, però és de considerables dimensions) que s’hi van trobar i han decidit conservar il·lustrant una de les façanes que donen al pati interior. Van estrenar l’espai de projeccions l’estiu passat, al Festamariu, amb un cicle dedicat a John Ford. Hi havia una programació tan nodrida al cartell, però, que no va rebre tota l’atenció que mereix un dels directors insígnia de la història del cinema. 

La sala, en canvi, s’ha anat convertint en punt de trobada habitual de joves i grans al poble. Amb programació a demanda, per així dir-ho: no fa gaire era el jovent del poble (i voltants) que es demanava Wonka. Els caps de setmana, al grup de WhatsApp s’anuncia la projecció corresponent. O s’admeten propostes. Tot plegat complementa la intensíssima activitat que tenen per Estamariu: a la porta del local social es pot consultar el calendari de trobades lúdico-festives i, sobretot, gastronòmiques, que es gasten per aquelles contrades. 

Tornant a la carn de gallina, l’espectacular so de la sala té més d’un secret. El primer, el sistema mateix de reproducció: està testat per enginyers de Dolby. D’alguna cosa ha de servir la trajectòria de dècades de Gil i González al món de l’audiovisual (sobre la seva peripècia fins recalar a Estamariu i els projectes que acaronen ja en tornarem a parlar). Però l’altre ingredient que ajuda, i molt, és la mateixa construcció: les parets de pedra gruixuda, les fustes del que potser algun dia va ser un paller. Tot plegat evita la reverberació indesitjable del so. Per a mostra, un altre botó: per la pantalla desfila ara una escena de Rocketman (biopic ara d’Eltoh John) i el públic assegut a les butaques acaba amb la sensació que, com el cantant, surt catapultat cap a l’espai exterior. 

A l’experiència cinematogràfica, per cert, no li falta ni el detall de les crispetes: al pis inferior González i Gil han instal·lat una màquina que en fa, i de ben gustoses. Per als més juganers, al costat d’una màquina del milió: data del 1971 i forma part de la col·lecció d’objectes relacionats amb el setè art (o no: també hi ha una baqueta del bateria de Pink Floyd) que la parella ha anat arreplegat i que dona caliu al cine de cal David.