No passa cada dia que t’enfiles en un espadat, entres en una mena de minúscula cavitat que penja a uns trenta metres d’alçada i t’hi topes unes restes humanes. Menys encara, que aquestes restes humanes –costelles, vèrtebres i fins i tot un húmer (però no un crani, no es pot tenir tot)– puguin correspondre a un andosí del neolític final que va viure (i morir) cap al 3000 abans de la nostra era. Tampoc a l’arqueòleg Gerard Remolins, que en té el cul pelat de remenar jaciments prehistòrics, no li havia passat mai, i a Andorra només hi ha constància de dos enterraments anteriors: els tres individus inhumats a la Feixa del Moro, posem que cap al 4000 abans de la nostra era, i la Dama de Segudet, mig mil·lenni més vella. Aproximadament, és clar.

No li havia passat mai fins que l’estiu passat, en un efecte col·lateral de l’excavació de la laurediana Canya dels Pujols, al veïnat de la Balma de la Margineda, ell i la seva companya Ízaro Quevedo es van despenjar per l’espadat veí. “Teníem notícia que anys enrere Jordi Casamajor havia localitzat unes restes humanes en una esquerda d’aquesta zona i vam provar sort.” I tanta que en van tenir, perquè allà dintre els esperava la grossa: Remolins interpreta la cavitat com un enterrament col·lectiu on els lauredians de cinc mil·lennis enrere, que ja eren agricultors i ramaders, inhumaven els seus morts. Som al neolític final, diu, ja hem superat els enterraments individuals en cista com els de la Feixa del Moro els de Segudet, i el podem considerar quasi coetani al dolent del Cubil, datat cap al 2300 abans de la nostra era i que –recordem-ho– va fer llufa: l’excavació de la cambra funerària, aquest mateix juny, no va exhumar cap resta humana. Ni aixovar.

Però aquesta és una altra història i estem a Sant Julià, enfilats en una esquerda de l’espadat, i vetllant les restes d’un lauredià del neolític. Aquí tampoc no hi van aparèixer restes de l’aixovar. Com a mínim en superfície, on, d’altra banda –adverteix– tot el terra estava remogut, i un grafiti a l’entrada dona testimoni que la cavitat, tot i l’accés complicadíssim (i pelet temerari), ha estat visitada de forma assídua i recent. Però està convençut que els reglamentaris fragments de sílex, ceràmica i qui sap si fins i tot algun element de bronze, l’esperen allà sota. Això, i les restes dels altres lauredians, en plural, que sens dubte hi van ser inhumats: Remolins s’imagina els protolauredians de fa cinc mil·lennis despenjant-se amb cordes per l’espadat amb el difunt a l’esquena per dipositar-lo al lloc elegit per al repòs etern de la seva ànima.

I ara, què, es demanaran? Primer de tot, concloure la memòria de la intervenció de la Canya dels Pujals, on constarà el descobriment d’aquest nou jaciment. A partir d’aquí, demanar permís a Patrimoni per impulsar una excavació en extensió i comprovar si totes aquestes hipòtesis són certes. Començant per la datació, que el seu ull entrenat situa, ja ho hem dit, cap al 3000 abans de la nostra era: “No serà fàcil, perquè l’entrada de la cova és arran de l’espadat i no hi ha espai per gestionar les terres que n’extraguem. Però ho podem resoldre amb una tirolina. I el millor de tot: si una prospecció molt superficial ja ha donat com a resultat una bona col·lecció de restes òssies, podem estar raonablement segurs que aquest jaciment té premi”.

Un premi gros, cal insistir-hi, perquè si bé en el context pirinenc i peninsular els enterraments col·lectius en coves, cavitats, esquerdes i megàlits són relativament abundants per al neolític final –o calcolític–, en el cas andorrà es tractaria del primer jaciment que s’excava, perquè la Feixa del Moro i la Dama de Segudet corresponen, com també s’ha dit, al període immediatament anterior.

Així que, per poc que el nas de Remolins l’hagi encertat, ens trobem davant d’un descobriment transcendental als annals de la nostra història. Esperem que ara sí, el ministeri hi presti l’atenció que sembla merèixer i que no se li va saber –o voler– prestar quan, anys enrere, va saltar la primera notícia sobre l’existència del jaciment lauredià.