Qualsevol excusa és bona per deixar-se caure per l’Auditori, sens dubte un escenari de primeríssima fila i, diguem-ho tot, ben poc aprofitat.  I encara més en ocasió tan especial com Santa Cecília, patrona dels músics. Era el dia del planter i d’aquesta estupenda ocurrència de barrejar els professionals de l’ONCA, les noves generacions de la Jonca i els alumnes de les escoles de música del país, des de les comunals fins a l’Institut, passant per l’Espai de Música Moderna, la Fundació Meritxell, Agora i la Canillo’s Band. En total, prop d’un centenar i mig de músics sota la batuta del mestre Albert Gumí i l’actor Joel Pla com a narrador. El mèrit principal de la vetllada, insistia Gumí, és dels nens i nenes que han consagrat hores i hores d’estudi a casa per arribar als assajos –quatre, que encara té més mèrit– amb la partitura als dits i posar-se a les ordres del director. I pensin que aquests nens tenen una altra vida: col·legi, extraescolars, amics, família. Però durant unes setmanes el concert de Santa Cecília ha sigut la prioritat. Un formidable exercici de disciplina que té premi: l’entusiame a la salva final d’aplaudiments. I no em vinguin que bona part del públic és un públic captiu: pares, avis, germans, amics i família tota. O sí, és igual. Poques vegades es veu una platea tan ben predisposada, i encara menys una col·lecció de músics tan entregats. La primera part, més acadèmica, més seriosa, a càrrec de l’orquestra de cordes de l’Institut i de la Jonca, va ser com una tarda d’hivern a la vora del foc: recollida, domèstica, confortable, amb tres monuments del repertori de cordes (la Passacaglia de Händel, el Concert de Vivaldi i la Petita serenata nocturna de Mozart), dos descobriments amables, íntims, que cal posar al sarró de Gumí (les Hèbrides de Mendelssohn i les Danses de Borodin) i el caramelet de Pirates del Carib, l’extraordinària banda sonora de Zimmer, que amb orquestra de cambra reforçada sona estupendament. No tant com la de Master & Commander, però és que ens n’anem de l’extraordinari al superlatiu. I xino-xano arribem a la segona part, la festa gran de Santa Cecília, amb tots els alumnes ja a l’escenari i Abofrapà, el conte africà en set moviments que firma el mateix Gumí i una proposta més festiva, més encomanadissa encara, des del Kokoleoko inicial fins al Tue Tue final, bis inclòs. Tot, en la dosi justa, que ni es fa curta ni tampoc embafa, per sortir de l’Auditori amb l’humor precís per anar a celebrar el debut de la nena i acabar tots escarxofats al sofà veient una bona pel·lícula familiar: Tom Sawyer, per exemple.