Diari digital d'Andorra Bondia
1923: casament de James Rotschild i Claude Dupont a la Gran Sinagoga de París.
1923: casament de James Rotschild i Claude Dupont a la Gran Sinagoga de París.
Document del govern civil de Barcelona datat el 8 de gener del 1943 que informa que "la súbdita francesa Calude Andrée Rotschild y sus dos hijas Monique y Nicole han sisod alojadas en la Maison d'Assistance Française minetras se proveen de la debda docuentaciónj para abandonar nuestro país".
Document del govern civil de Barcelona datat el 8 de gener del 1943 que informa que "la súbdita francesa Calude Andrée Rotschild y sus dos hijas Monique y Nicole han sisod alojadas en la Maison d'Assistance Française minetras se proveen de la debda docuentaciónj para abandonar nuestro país".

Un enigma i tres Rotschild


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: Bibliotèque National de France / Col·lecció Josep Calvet

Un article publicat ahir a ‘La Vanguardia’ exhuma la ruta andorrana de tres de les dones de la família que el desembre del 1942 van travessar els Pirineus pel nostre país. Calvet no en va localitzar cap document a l’arxiu Rotschild de Londres i l’únic testimoni és el de Poveda Longo a ‘Paso clandestino’.

L’episodi és prou conegut perquè el va relatar primer el madrileny Alberto Poveda Longo a Paso clandestino, les memòries de la seva etapa de funcionari al govern civil de Lleida als anys de la II Guerra Mundial, i s’hi havia referit també l’historiador Josep Calvet a Huyendo del Holocausto. És la història de l’esposa i les dues filles del baró James Rotschild que el 28 de desembre del 1942 es van plantar a la finestreta –és un dir– de Poveda, per a estupefacció del funcionari, aleshores quasi un xaval de 27 anys: “Las tres mujeres llegaron a la oficina acompañadas de un hombre joven, de mediana estatura pero de aspecto fuerte, con anchos hombros. Hablaba español con algún acento, por lo que supuse que sería un habitante de Andorra, de donde venían, según me dijo”.

Òbviament, que tres de les dones de la branca francesa dels Rotschild s’haguessin evadit pels Pirineus, i encara més per Andorra, és un caramelet sensacional, i això explica que el periodista lleidatà Pau Echauz recuperés ahir aquest episodi a La Vanguardia i que la notícia aixequés cert rebombori a les xarxes. La pregunta òbvia és quina credibilitat té el relat de Poveda, que és l’única font d’aquest suculent capítol de l’epopeia dels passadors. Ningú millor que el mateix Calvet, el gran especialista en la matèria, per separar el gra de la palla. L’historiador lleidatà considera versemblant el relat de Poveda, a qui va tenir l’ocasió d’entrevistar: “Treballava al govern civil de Lleida i la major part dels fets que explica estan corroborats per altres fonts documentals”. No així, i ja és llàstima, l’episodi de les tres Rotschild, la mare, Claude, i les filles, Nicole i Monique, de 19 i 17 anys a l’època (i recordin que parlem del 1942).

Calvet va consultar l’arxiu Rotschild de Londres amb la mala fortuna que no hi va localitzar cap referència a l’episodi pirinenc. Tampoc al del govern civil de Lleida. En canvi, el fons personal de Correa Veglison, el cèlebre governador falangista de la Barcelona de postguerra sí que conserva la petició del baró (James) perquè es permetés Claude, Nicole i Monique reunir-se amb ell a Barcelona. Que és, d’altra banda, el que van acabar fent mig d’estranquis, segons Poveda. Del que tampoc hi ha constància documental és de l’escena que el mateix Calvet explica a Huyendo del Holocausto i que Echauz reprodueix: es refereix a les atencions que la mestressa de l’hotel Andria de la Seu, on es veu que van anar a espetegar, va prestar a la mare, que portava les joies ocultes en una bossa lligada a la cama i per la part interior de les faldilles amb tanta força que li van acabar fent una ferida: “No puc recordar qui refereix aquest episodi, el que sí que sé és que la família de l’hotel Andria mai no n’ha volgut parlar, i mira que ho vaig intentar. De fet, quan vam muntar la ruta Perseguits i salvats volíem posar-hi una placa per recordar el pas de les Rotschild, i no va ser possible...”

Però tornem a Poveda, que descriu vivament l’aparició de les dones al seu despatx: “Venían con atuendo deportivo, buenas prendas de invierno, pantalones y botas de esquí, como si llegasen de practicar este deporte en alguna pista alpina”. Nicole és segons ell “la más atractiva, diría que guapa, de temperamento decidido. Monique era algo retraída. La baronesa, que podría estar en los cincuenta, se mostraba seria, dominante”. Poveda les adverteix que en no constar el reglamentari visat d’entrada al passaport –naturalment, si havien fugit pels Pirineus–  i que per tant havien entrat a Espanya clandestinament i haurien de quedar-se a Lleida en llibertat vigilada, sota el, diguem-ne, càrrec de “pas clandestí de fronteres”. En un moment donat, quan acompanya Nicole, la filla espavilada, a entrevistar-se amb el governador de Lleida: “Se dispuso a fumar un cigarrillo y al encendérselo me di cuenta de que era tabaco andorrano, conocido en Lérida y del que se decía humorísticamente que estaba hecho con mondas de patata. Saqué del bolsillo mi cajetilla de tabaco rubio para ofrecerle el cambio. Al verla, casi gritó: ‘Philip Morris!’”

Seguint, insinua Poveda, les seves suggeriments, les Rotschild van ignorar la prohibició de no abandonar Lleida, el 30 de desembre s’havien volatilitzat de l’hotel Cuatro Naciones i van tirar pel dret: van llogar un taxi a Barcelona per reunir-s’hi amb el baró. El nostre home acaba l’episodi amb un segon enigma, referit en aquesta ocasió a la identitat del presumpte passador andorrà que les va portar fins a Lleida: “Transcurridas un par de semanas de aquella aventura, u ordenanza me anunció visita. Se trataba de un fraile capuchino, con su hábito y sus sandalias. ‘¿Me recuerda?’, preguntó. ‘Pues francamente, no’. ‘Soy el que vino con las Rotschild, las ayudé a cruzar el Pirineo. Llevé a la madre a mis espaldas en muchos momentos hasta llegar a Andorra. Fue usted muy amable con ellas. Quería saludarle porque también lo fue conmigo, al no inquirir nada sobre mí y dejarme marchar’”.

El cas és que van quedar per parlar més tard sobre l’episodi, però el suposat frare no es va presentar. Poveda lliga al final caps i especula que podria haver-se tractat del pare Pierre Marie Benoit, abat dels caputxins de Marsella, o bé d’un dels seus homes, que van tenir un destacadíssim paper en l’evasió dels jueus francesos: “Quizás la baronesa Rotschild y sus hijas recibieron de la congregación capuchina la ayuda necesaria para huir de Francia cruzando por los Pirineos, pasar a Andorra y llegar a Lérida, incluida la colaboración del capuchino que me visitó”.

Efectivament: quizás.

Andorra
la Seu
Paso clandestino
Alberto Poveda Longo
Josep Calvet
Huyendo del Holocausto
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic