Si els agraden les coses de mil anys enrere, posem que entre Bragafolls i els Pariatges, és probable que hagin sentit a parlar d’Ermessenda de Carcassona, esposa de Ramon de Borrell de Barcelona, Girona i Osona i paradigma de gran governanta als voltants de l’any 1000. Ermessenda és la comtessa catalana per antonomàsia. Probablement l’única que la majoria sabria dir. Però resulta que n’hi va haver com a mínim una altra, que a més ens toca de més a la vora encara: Constança Belasqueta, esposa d’Ermengol II d’Urgell (Castellcitat, 1009–Jerusalem, 1039), que va exercir la regència durant la minoria d’edat del seu fill Ermengol III i que li va girar com un mitjó a la dinàmica comtal. Pensin que quan Constança arriba a Urgell cap al 1030 per casar-se, Ermengol havia viscut fins aleshores a l’ombra de dues figures totèmiques del moment: el bisbe Ermengol –sembla que tothom es deia així, a l’època– i la mateixa Ermessenda, que també havia exercit de regent durant la minoria d’edat del comte urgellenc.

Amb Constança al costat, Ermengol fa un pas endavant, exerceix com a sobirà a tots els efectes i reprèn la política de conquestes a la frontera sud del comtat –Montmagastre, Alòs, Malagastre, Rubió, Artesa– i arriba  a guerrejar contra les taifes musulmanes de Lleida i Saragossa. Els seus cavallers, començant per Arnau Mir de Tost, encantats. La llàstima és que al bon Ermengol li va donar un rampell místic i es va obcecar a peregrinar a Terra Santa. Hi va deixar la pell en algun moment d’entre el 1038 i el 1039 i el van enterrar a l’església del Sant Sepulcre de Jerusalem. Potser encara hi són, les seves restes, allà sota.

Però mort el comte va emergir Constança, que va agafar les regnes i durant el decenni següent no només va continuar la política expansionista impulsada pel seu difunt marit, sinó que la va intensificar, va reforçar l’autoritat comtal, va controlar l’aristocràcia local i va limitar la influència del bisbe –aquí hi va ajudar, sens dubte, l’oportuna mort d’Ermengol a Tresponts (1035). Tot això, coincidint amb el moment àlgid del procés de feudalització. En resum, que quan Ermengol III arriba a la majoria d’edat i assumeix el govern del comtat, Urgell és juntament amb Barcelona l’únic territori català que té frontera amb els regnes musulmans del sud –i per tant, suculentes opcions de conquesta, expansió i botí. I no ho oblidem, que per això en parlem aquí: nosaltres formàvem part integrant del comtat d’Urgell; una altra cosa és que el poder jurisdiccional l’exercís el bisbe. Per resumir: amb Constança l’Urgell planta la frontera a la línia que uneix Sió, Agramunt, el Montsec i Camarasa. 

Navarresa o lleonesa?
Oliver Vergés té clar el seu paper principalíssim: “Constança va governar el comtat amb mà de ferro i va rebre el suport de la noblesa durant els deu anys que va allargar-se el període de regència. Sota la seva sobirania el comtat va començar a rebre substancioses pàries dels musulmans de terres hispàniques i fins i tot l’elecció del successor del bisbe Aribau va ser una decisió seva a canvi del pagament d’una generosa quantitat de diners de l’arquebisbe Guifré de Narbona. Sense cap mena de dubte, Constança Belasqueta va ser durant prop de dues dècades la protagonista de la història urgellenca i és per aquest motiu que cal considerar-la la gran comtessa del segle XI a Urgell”.

És també per aquest motiu que Constança mereix molt més de la nota a peu de pàgina amb què ha passat als llibres d’història. I això és precisament el que pretén fer Vergés amb el projecte amb què s’ha endut l’ajut a la creació literària del ministeri de Cultura, que fins ara era de 10.000 euros per a un sol autor, i que aquest any, ves a saber per què, s’ha repartit en dos: Constança Belasqueta, el pessic gros, amb 7.500 euros; Cafè de lletres del Principat, a càrrec de l’Associació de Colombians d’Andorra, altres 1.200. El cert és que de Constança en sabem la seva magna obra de govern –sobretot, gràcies al generós capítol que li dedica el mateix Vergés a la seva tesi doctoral, Urgell, mil anys enrere– però en desconeixem absolutament els seus orígens: d’on surt la Belasqueta que el 1030 es casa amb el comte Ermengol? La historiografia l’ha relacionat tradicionalment amb una Constança de Besalú, filla de Bernat Tallaferro, per un sol cameo documental, al testament que va dictar el 1020. Però ni rastre fins que el 1030 la nostra Belasqueta apareix en escena. I aquest cognom... Vergés la fa a la seva tesi originària del regne de Navarra i  hi especula que fos filla de Sanç III i germana de Ramir I d’Aragó. Això, conclou, “explicaria molt bé per què el comte Ermengol III [el fill de Constança] tan jove quan va començar a governar, apostés tant per l’aliança amb Aragó, que va mantenir-se fins a la seva mort a Barbastre, el 1065”. A ella li quedava un any de vida, una nova via l’ha portat últimament a explorar uns altres possibles orígens, ara al regne de Lleó. I aquest enigma urgellenc del segle XI que respon al nom fascinant de Constança Belasqueta és el que s’ha proposat resoldre.