Avui no en tenim dubte perquè ho estableix sense ambigüitats l’article 1 de l’annex de la Llei sobre la utilització dels signes d’Estat del 1996: “L’escut del Principat d’Andorra tradicionalment ha estat format per quatre cases, dues corresponents a cadascun dels dos Coprínceps. Les quatre cases tradicionals són la del Bisbat, representada per una mitra i un bàcul; la de Catalunya [quatre barres]; la de Foix [tres barres] i la de Bearn [dues vaques]”. Acompanyat (o no) de la divisa “Virtus Unita Fortior”.

Però això no sempre ha sigut així. De fet, no ho va ser fins al 1942, quan el Consell General va declarar solemnement l’oficialitat no només de l’escut sinó també de El gran Carlemany com a himne i de la tricolor –les franges en sentit vertical, atenció, i en aquest ordre: blau, groc i vermell, i no cap altre– com a bandera nacional.  Atenció a la data: desembre del 1942 sis setmanes després que els alemanys s’instal·len al Pas i en un moment on és prioritari afirmar la sobirania i la independència del país davant del risc cert d’ocupació, tant des del nord com des del sud. Tot això ho explicarà el 12 de març a la Biblioteca Nacional l’historiador Pau Chica, que n’ha rastrejat una història com de seguida veuran curiosíssima  i en alguns aspectes encara avi controvertida.

Avui ho donem tot per fet, però la bandera tal com la coneixem és també un invent relativament recent. La podem datar el 1866, quan una delegació encapçalada pel síndic Don Guillem s’entrevista a Compiègne amb Napoleó III per gestionar la participació andosina a l’Exposició Internacional que l’any següent havia de tenir lloc a París: sembla que va ser l’emperador en persona qui va suggerir d’incloure-hi una franja blava al costat de la groga i de la vermella heretades de la casa de Foix i també de la de Catalunya. La bandera de grans dimensions que Guillem de Plandolit va fotografiar el 1916 al saló de sessions de Casa de la Vall i que avui es conserva a Patrimoni és la que efectivament va onejar el 1867 al pavelló andorrà a París. Aleshores, encara sense l’escut, que l’hi va afegir Josep Oromí amb el 1882, al mateix temps que pintava la capella de Sant Ermengol. Ja teníem bandera, però els decennis següents, i fins al 1942, hi va haver vacil·lacions en l’ordre dels colors i en l’orientació de les franges.

I tornem a l’escut, d’història apassionant. El d’Oromí ja és el que coneixem avui. Però és l’excepció, perquè durant tot el XIX i els dos primers decennis del XX el més habitual va ser l’anomenat escut “antic”. S’assembla molt al nostre, però amb una diferència significativa: al quarter inferior esquerra no hi ha les quatre barres de Catalunya sinó el bàcul episcopal.

El més sorprenent de tot és que l’escut actual –amb Mitra i bàcul al quarter superior de l’esquerra, a sota les quatre barres de Catalunya, i a la dreta, les tres barres de Foix i les dues vaques de Bearn– ja estava inventat a mitjans de segle XVIII: el va concebre Antoni Foter i Rossell, sosté Chica, i respon a la seva dèria d’afirmar d’una banda la singularitat i la sobirania d’Andorra, i de l’altra, la seva adscripció cultural i geogràfica al, diguem-ne, zeitgeist català.

Aquest és, i no casualment, l’escut gravat i en pedra en lloc preeminent, just a sobre de la porta principal de Casa de la Vall. Però segur que s’han fixat en l’altre escut que hi ha no a dalt sinó al costat de la porta. Prové,  intueix Chica, de l’antiga seu del Consell de la Terra al cap del Carrer i es va traslladar a Casa de la Vall el 1702, quan el Consell va adquirir la Casa Busquets. Es tracta del nostre escut més antic, que ja incopora la Mitra i el bàcul, les barres de Foix i les vaques de Bearn, tot plegat entre dues creus del Calvari i de nou sense les quatre barres catalanes.

Però, de quina antiguitat estem parlant? Chica no el fa anterior al segle XVII, i tot i que no n’ha localitzat cap document que ho confirmi, creu que la clau pot estar en la inscripció que hi ha sota l’escut: “scoter.me fecit”. És a dir, “Fet per Escoter”. Qui era, aquest Escoter? Probablement, diu, un mestre d’obra o un picapedrer local, perquè Escoter és un cognom profusament documentat a la Cortinada: “Quan en trobem el rastre potser podrem posar data en aquest primer escut”.

I queda l’himne, amb música del mestre Joan Enric Marfany i lletra del bisbe Benlloch, que també arrossega llegenda: s’hauria d’havers estrenat el 8 de setembre del 1914, per commemorar el sí del Vaticà a la proclamació de la Mare de Déu de Meritxell com a patrona. Ho va impedir l’esclat de la I Guerra Mundial i un rumor infundat sosté que no es va estrenar fins al dia de la patrona del 1921. Doncs és fals. Consta que es va cantar a la festa major de Sant Julià del 1919, i en la rebuda del bisbe Guitart, el gener del 1920. I n’ha trobat fins i tot un antecedent, Lo cant de la Valira, del 1891, amb lletra de Josep Aladern, el de Cartas andorranas.