Un estadi amb reminiscències culers

Francesc Mitjans, pare del Camp Nou, va projectar el 1981 un complex esportiu amb camp de futbol i pavelló que es va quedar a mitges. 

No hauria sigut el Camp Nou, això és una obvietat. Però sí un cosinet amb certa retirada. Ens referim al complex esportiu que l’arquitecte català Francesc Mitjans (Barcelona, 1909-2006) va projectar el 1981 per encàrrec del Consell General i que incloïa camp de futbol (i rugbi, és clar), pavelló cobert amb pista de bàsquet i un anomenat Casal de l’Esport per a les oficines de tot plegat. Ho explica Enric Dilmé, de nou amb el barret d’historiador, en la que és probablement l’entrada més curiosa del monumental blog que consagra des de fa anys a l’arquitectura del segle XX. Perquè, qui s’esperava tenir per aquí dalt una reminiscència del Camp Nou? 

Aquesta és la bona notícia, perquè Mitjans s’afegeix a la llarga nònima de grans arquitectes catalans i espanyols que van treballar entre nosaltres, des de Domènech i Montaner i Florensa fins a Sostres, Bohigas i Bofill. La dolenta, que aquell projecte primigeni es va quedar majoritàriament al paper: tan sols se’n va acabar construint, i amb un aspecte molt diferent de l’original, el pavelló. Però Dilmé n’ha exhumat els plànols, i aquí els tenen. Mitjans va distribuir el terreny de joc, diu, de l’única forma possible: longitudinalment entre el riu i la muntanya, “tal com ha estat sempre i com van fer també els autors de l’Estadi Nacional inaugurat el 2014 (Julià Call, P. Riera i J. M. Gutiérrez)”.

En va projectar tres versions, segons estiguessin més o menys a la vora del Lycée, i segons si la tribuna se situava en un costat o en l’altre. Una de les versions era asimètrica: és a dir, amb la grada en una de les bandes, que anava disminuint fins quasi desaparèixer a la banda oposada: “Amb aquesta disposició, imprimia dinamisme al conjunt i sota la tribuna hi havia prou volum per ubicar-hi la pista de bàsquet”. En les altres dues, el poliesportiu anava en un angle i amb una coberta, insisteix Dilmé, similar a la de la tribuna.

Tot això es va quedar en un calaix, com l’edifici administratiu que hauria servit també d’entrada al complex, per la banda de Baixada del Molí. Al final, Mitjans va projectar el pavelló, amb una coberta diferent a l’original. Però ens queda el record del que hauria pogut ser: un estadi monumental, amb capacitat per a 9.000 espectadors, 3.700 dels quals sota cobert, i cosí germà del Camp Nou. O més aviat, nebot, perquè l’estadi del Barça, a sis mans amb Josep Soteras i Lorenzo García-Barbón, es va inaugurar el 1957, un quart de segle abans del nostre.

Va ser, en fi, l’únic projecte andorrà de Mitjans, arquitecte prolífic i autor, entre d’altres, de la seu del Banc Atlàntic a la Diagonal de Barcelona (avui, edifici BancSabadell), i atenció, del càmping La Ballena Alegre.