Un festival amb molta corda

No és Manuel Alonso home donat a llepar-se les ferides i somicar pel que hauria d’haver sigut i no ha pogut ser. Com a tants artistes –i també als que no som artistes– la Covid li ha fet la punyeta i el festival internacional de guitarra, que semblava perfectament encarrilat, havia quedat en dubte. Era impossible mantenir el format habitual: tres jornades de concerts, taules rodones i tallers consagrats a l’instrument més demandat pels estudiants de les nostres escoles, així que es va treure de la màniga una gala única amb uns convidats d’excepció, l’Orquestra de Guitarres de Barcelona, formació com mai s’havia vist per aquí dalt, amb trenta intèrprets sota la direcció de Sergi Vicente i reforçats per a l’ocasió amb la mezzo Mariana Carrillo i Olga Kobekina al clavicèmbal. Ahir al vespre van desfilar pel Centre de Congressos, convertit per una nit en la capital pirinenca de la guitarra, amb un repertori que va prestar especial atenció a la música espanyola, Albéniz, Sanz, Falla, però que va tenir el moment estel·lar en el concert per a clau de Bach, una gormanderia que rarament tindrem l’oportunitat de tornar a degustar.

Només per això, la proposta d’ahir mereixia la resposta més que correcta que va tenir per part del públic: centenar i mig d'espectadors per a un aforament reduït per motius sanitaris a 200 butaques, i això tenint en compte que la promoció va ser escassa, per no dir nul·la. Val que aquesta era una iniciativa privada, i que està molt bé que les institucions impulsin iniciatives com La cultura no s’atura, però és que els potencials espectadors han de conèixer l’oferta artística disponible, i molt ens temem que més d’un lector s’haurà assabentat ara mateix del concert d’ahir. Per no parlar de la sempiterna descoordinació: ahir coincidien a la mateixa hora dos concerts, el de guitarra a la capital i el d'Ismael González a Escaldes, una presentació de llibres a Sant Julià i una obra de dansa-teatre a la Massana. De veritat que no hi ha més dies?