Un forn del segle XV?

L’estructura apareguda al camp de Perot genera dubtes entre els arqueòlegs.

Una sitja per emmagatzemar gra? El que en queda d’un habitacle de formes més aviat capritxoses? Doncs ni una cosa ni l’altra sinó, més probablement, un forn terrissaire. Aquesta és la conclusió provisional, molt provisional, després de la inspecció ocular que l’arqueòleg Gerard Remolins va girar ahir a l’estructura apareguda recentment en les obres de rebaix per a la construcció d’un mur de contenció al camí d’Aixirivall, just en un extrem del jaciment altmedieval del camp de Perot.

Ho diu Remolins –i assenteix amb molta prudència i des de la distància Eudald Guillamet, experimentadíssim restaurador– pel que sembla l’arrencada dels arcs, ara esbotzats com tota la bòveda; pel material que recobreix els murs, i per la pròpia estructura: el que de moment n’ha aparegut podria correspondre –si la tesi és correcta– a la cambra de cocció del forn.

Pel que fa a la datació, Remolins considera que podria ser d’època moderna i especula amb una forquilla que oscil·la entre els segles XV i XIX, tot i que –adverteix– es podrà afinar molt més a partir de l’exament de les restes ceràmiques que hi hagin pogut aparèixer associades. Extrem que de moment es desconeix, com també les circumstàncies concretes en què es va produir la descoberta, perquè el ministeri no va respondre ahir a les qüestions plantejades pel BonDia. A última hora, un teletip d’Agències assegurava que el ministeri ha demanat tres pressupostos d’urgència per excavar el jaciment, i que segons el cònsol de Sant Julià, Josep Vila, es podria tactar del forn de cal Terrissaire, que data de començament del segle XX.

El que toca ara, amb l’obra aturada, és excavar i documentar l’estructura; només després la propietat de la finca, el Comú i el Govern en decidiran el destí, en funció de l’interès i la rellevància de les restes. El que sembla clar és que quan la pala va deixar d’excavar ja se n’havia cruspit la part superior i un dels laterals. I sorprèn perquè el camí es troba en un dels extrems de la zona de presumpció arqueològca que engloba els jaciments de camp Vermell i camp de Perot, i era per tant un espai especialment sensible. La pregunta que el ministeri hauria de respondre és si va preveure el corresponent seguiment de les obres: potser hauria evitat que quedés afectada part de l’estructura.

Remolins, en fi, considera dubtós, precisament per la situació relativament marginal, que l’hipotètic forn estigui relacionat amb la gran necròpoli que el 1991 va aparèixer durant la construcció d’un aparcament: mig centenar de tombes, restes de murs i d’estructures relacionades amb un hàbitat, i tot plegat datat segons el carboni 14 entre el 710 i el 1135. Per acabar-ho d’escatir, diu, seria recomanable disposar de la memòria de l’excavació, que un quart de segle després encara no s’ha publicat.

Encara més improbable és que tingui relació amb l’altre jaciment veí, el de camp Vermell, excabat el 2007 i absolutament excepcional perquè s’hi va exhumar la primera (i única) tomba d’època romana –datada entre els segles II i IV– localitzada al país, juntament amb vuit sitges per emmagatzemar-hi gra i un forn per a l’obtenció del ferro una mica posteriors. Tot plegat dona testimoni de l’ocupació ininterrompuda de la primitiva Laurèdia com a mínim des del segle II de la nostra era.