La degradació de la Canya dels Pujols, a sobre de la balma de la Margineda i que el CSIC vol sondejar, inquieta arqueòlegs i espeleòlegs.

A vint minutets d’Aixovall, i com qui diu a tocar de la Balma de la Margineda. Ja saben: el jaciment estrella de l’arqueologia nacional, descobert el 1959 per Pere Canturri –qui, si no?–, excavat entre el 1979 i el 1991, i on van aparèixer les evidències de poblament humà més antigues d’aquesta banda dels Pirineus. Estem parlant de fa uns 10.000 anys, a l’etapa final del paleolític. Quan encara érem caçadors i recol·lectors i no coneixíem l’agricultura, per entendre’ns. Doncs uns 200 metres més enllà de la balma de la Margineda hi ha la Canya dels Pujols, que és una cova (en deien canya, els padrins) prou coneguda, d’accés relativament fàcil i que ni forma part de l’inventari de Patrimoni ni sorprenentment s’ha sondejat mai.

Per això mateix s’hi va interessar l’arqueòleg Gerard Remolins, que l’ha venut tan bé que el Centro Superior de Investigaciones Científicas espanyol l’ha inclòs en un projecte d’investigació sobre el període de transició de les comunitats de caçadors-recol·lectors del paleolític als agricultors neolítics a la península Ibèrica. La seva dèria, només cal que recordin la insistència a excavar la balma del Llunci. Hi ha intervenció pressupostada, a càrrec per cert del govern espanyol, i només falta concretar-ne el calendari.

Encara trigarà, adverteix, estem parlant d’anys, però una excursió d’urgència a la Canya dels Pujols a veure de què estem parlant deixa un regust inquietant: els murs de l’entrada, que deu fer uns vint metres de fondària, estan plens de grafitis, i a terra s’hi distingeixen restes del que amb tota probabilitat van ser fogueres: “L’he visitat sovint els últims temps i he assistit a la degradació que ha anat patint, des de les vies d’escalada que s’han obert a la roca fins a les pintades que hi han proliferat. No és cosa d’un dia ni de dos, ja fa temps que passa”. El cert, insisteix, és que si la seva hipòtesi és bona, “ens podríem trobar davant d’un jaciment d’elevat potencial, tant per la proximitat a la Balma de la Margineda com per les característiques que té”. Tot això, és clar, si quan finalment s’hi practiqui el sondeig queda alguna cosa per excavar.

En la mateixa línia es manifesta un espeleòleg local que prefereix mantenir l’anonimat: “Estem parlant d’una cova de dimensions considerables, un aixopluc on a la vegada toca el sol i a prop de la balma de la Margineda, que va donar uns estrats arqueològics molt rics. El potencial és evident”. Com ho és que s’ha de protegir, diu. Però, com? La resposta no ho és tant. D’una banda, “als que ens agrada la muntanya el que volem quan arribem a una cova és entrar-hi, no que ens hi plantifiquin una reixa. Més que posar-hi ferros, potser el que caldria és fer més pedagogia, insistir que el patrimoni s’ha de conservar”. El cert és que la deixadesa ve de lluny a la Canya dels Pujols. El Comú de Sant Julià hi va plantar anys enrere un plafó que pretén fer precisament això, pedagogia. Amb més bona voluntat que convicció, perquè avui el rètol està caigut en un racó. Una llàstima, perquè com s’hi explica ens trobem davant d’una de les escasses cavitats càrstiques, és a dir, excavada per l’aigua en la roca calcària, que tenim per aquí. Entre les moltes històries que hi estan associades, l’historiador David Mas recull a Les Valls d’Andorra i el maquis antifranquista com la Canya dels Pujols era punt d’acampada habitual dels guerrillers espanyols que anaven i venien d’Espanya: “A l’ora d’acampar se cercaven llocs recollits on es pogués descansar sense ésser descoberts o molestats: bordes, cabanes o coves, com la cova de la Margineda [com també es coneix la canya d’avui], en la qual era habitual que els veïns observessin la llum dels focs del campament”.

Val a dir que, tot i que Remolins, sempre optimista, confia a trobar-hi restes de fa 10.000 anys, la primera referència documental és del 1761 i correspon a l’adjudicació de la cova a un veí d’Aixovall perquè la fes servir per tancar-hi el ramat. Aquest devia ser l’ús històric que se li va donar a la cova, i per això mateix l’entrada està mig tancada per un mur de pedra i el terra, succintament empedrat: per recollir els excrements de les ovelles i utilitzar-lo com a abonament. A banda de la sala principal, a l’entrada, una mena d’estretíssima gatera dona accés a la resta de la galeria, que traça un recorregut circular d’aproximadament un centenar de metres.

Si al Forat d’Arau, a Arinsal, es diu que hi va aparèixer un casc alemany de la II Guerra Mundial –això sí que és xiripa– i fins i tot una raríssima pedra verda amb creu càtara gravada que els més visionaris identifiquen amb un fragment del Sant Greal, com no sospitar que els pobladors de la balma de la Margineda van emprar la Canya dels Pujols com a extensió del piset de més avall?