El Consell General remodelarà al 2025 la seu històrica amb una intenció més institucional i menys etnològica.

Fa seixanta anys, seixanta, de l’última restauració de Casa de la Vall. Va ser el 1963, amb direcció de l’arquitecte català Ros de Ramis, i el cert és que li va canviar la fesomia de forma decisiva: es va obrir la porta posterior, s’hi va afegir una tronera per pura simetria i la filera inferior de finestrons, i sobretot, sobretot, es va repicar l’arrebossat exterior per deixar-ne la pedra vista, que feia més rústic. Això, a fora. A l’interior es van reformar completament les sales de plens i del tribunal de Corts, amb el mobiliari que tenen en l’actualitat, també la sala dels Passos Perduts, i es van omplir els racons, inclosa la cuina, de peces que li donaven un aire de museu etnològic.

Han passat com dèiem seixanta anys, i el síndic, Carles Ensenyat, considera que ha arribat el moment de practicar-li un lífting integral que a la vegada n’actualitzi i en rejoveneixi l’aspecte, i que li doni un aire més institucional i menys etnològic, “perquè Casa de la Vall no és només un museu, sinó també i sobretot la seu del Consell General, del parlament nacional”.

Els detalls els acabarà de definir el pla director que s’està acabant d’elaborar sota la direcció d’Eudald Guillamet. La intervenció respectarà l’essència de la del 1962 –no es tornaran a arrebossar les façanes, per exemple– però s’eliminaran els elements que grinyolen a la sensibilitat actual. I perquè ens fem una idea del que podria ser el resultat final, se n’ha volgut presentar un primer tastet amb la cuina, totalment remodelada i que s’estrena coincidint amb la inauguració de Domus Concilii.

La intervenció més òbvia és als murs: se n’ha eliminat el gotelé amb què es van pintar als anys 60 i que, en opinió de Guillamet, li conferien un aspecte més propi d’un parador nacional que no d’un parlament ,i s’ha substituït pe run morter de calç més neutre i en opinió de Guillament, també “més elegant”. També se n’han retirat peces extemporànies –una esquella, una formatgera, un parany de llop, i els seguiran les selles de muntar de l’entrada– que s’hi havien anat acumulant sense criteri al llarg dels anys, i s’hi ha deixat el parament que segons el testimoni dels viatgers era el que hi havia a mitjans del XIX: assenyaladament, l’escudeller, amb coberteria nova d’estany, procedent de Casa Rossell i també del XIX.

Aquest any toca el pla director, l’any que ve serà el de la intervenció, i l’objectiu és estrenar la nova Casa de la Vall el 2026. Sense el gotelé que a la reforma del 1962 es va prodigar per tots els murs interiors, sense el sòcol marronós que puntua les escales, i amb un pla específicament concebut per a cada espai: despatx del síndic, sala dels Passos Perduts, sala de plens, tribunal de Corts i cap de casa. Amb una dèria entre cella i cella: “Casa de la Vall no és un museu folklòric sinó la seu del parlamentarisme andorrà”. La intervenció, en fi, es farà per sectors, amb la intenció que no calgui tancar més que l’espai on s’estigui treballant –recordin que l’equipament més visitat del país– i inclourà la remodelació dels jardins i la substitució de l’aparcament per un amfiteatre.

Tres segles d’història en 60 fotografies

Si s’enfilen al cap de casa de la Vall, on durant els pròxims set mesos podran veure l’exposició Domus Concilii, s’hi trobaran avui un espai diàfan només trencat per les lones de l’exposició. Però no sempre ha sigut així. De fet, durant la major part dels tres segles d’història de Casa de la Vall com a seu del Consell General –recordin que la va adquirir el 1702, que la seu anterior es trobava en un lloc indeterminat del Cap del carrer i que als orígens el Consell es reunia als porxos i als cementiris de les esglésies– el cap de casa es va habilitar com a dormitori dels consellers: hi havia sis habitacions, una per parròquia, cada dos consellers compartien un llit, tenien prohibides les apostes amb diners (i pujar-hi dones), i potser per assegurar-se que complien aquestes estrictes condicions, el síndic tancava cada nit la porta amb clau.

Mostrar aquesta polivalència és un dels objectius de Domus Concilii: Casa de la Vall és avui la seu del parlament, però això només és així des del 1993, quan la Constitució va entrar en vigor, i amb ella, l’efectiva i definitiva divisió de poders que constitueix l’essència de la democràcia parlamentària. Fins aleshores, legislatiu, executiu i judicial havien conviscut de forma més aviat promiscua sota el mateix sostre: la sala de Corts, a la planta baixa; el despatx del síndic, a la sala de plens. No només això: Casa de la Vall era parada obligada en les visites institucionals de coprínceps, llegats pontificis, delegats permanents i altres autoritats dels estats veïns. I en un temps en què no hi havia ni auditoris ni teatres ni centres de congressos va exercir com a epicentre de l’activitat no només política sinó també educativa, cultural i social del país.

Domus concilii repassa els tres segles que Casa de la Vall ha exercit com a seu del Consell –tot i que l’edifici es va aixecar al segle XVI, i era conegut com a casa Busquets– i recula fins als inicis del parlamentarisme andorrà, amb el Pariatge del 1289, que el converteix en el parlament més antic avui en actiu. Atenció a les fotografies, moltes de les quals inèdites i procedents de l’Arxiu Nacional i de la Fundació Valentí Claverol, i a peces tan poc vistes com el bagul de les sis claus, la col·lecció de bicorns de síndic i les medalles d’autoritat: Avui no perquè no hi cap, però en tornarem a parlar aviat.