Doncs ja som un més a la família. L'aula de teclats històrics del conservatori ha incorporat aquest curs un flamant clavicèmbal nou de trinca, fabricat per Titus Crijnen, luthier holandès establert a la localitat aragonesa de Sabiñán i inspirat en els instruments de la casa Ruckers, una de les més celebrades del segle XVI. Atenció: inspirat, insisteix l'organista Ignasi Ribas, professor de l'assignatura i l'ànima d'aquesta operació, com ho ha sigut de la resurrecció dels orgues a casa nostra. El clavicèmbal arriba per fer companyia a una altra incorporació recent: un harmònium francès del 1920 de la casa Alexandre Père & Fils, i el repertori d'instruments històrics es completa amb l'orgue neoclàssic de Sant Esteve –un George Danion de tres teclats més pedaler, 31 registres i 2.125 tubs estrenat el 1991– i a un segon harmònium, aquest un Rodolphe del 1880 que estava desnonat al cor del temple i que després de passar pel taller de restauració té una segona vida a Sant Esteve.
No es tracta, diu el director del conservatori, Jordi Sabata, de crear un departament de música antiga, sinó d'ampliar l'oferta formativa dels alumnes de piano, que han de cursar l'assignatura de teclats històrics, amb instruments que els despertin la curiositat i la sensibilitat per aquesta música, d'altra banda una opció si segueixen estudis superiors. En la mateixa línia, el pròxim pas serà l'adquisició d'una guitarra barroca per als estudiants d'aquest instrument.
Però avui és el dia del clavicèmbal. Crijnen n'ha fabricat un model funcional i versàtil, diu Ribas, amb un so molt dolç, apte per a solistes i també per a acompanyament de grups de cambra. Amb dues peculiaritats: la primera, que té només un sol teclat, en lloc dels dos habituals, un per a piano i l'altre per a forte, perquè sigui un instrument més manejable; la segona, el registre de llaüt partit, que no es troba en cap altre clavecí i que va ser una prescripció específica de Ribas: "Si normalment, el registre de llaüt abasta tot el teclat, en aquest cas vaig demanar-li si era possible construir un registre partit, seguint el model dels orgues ibèrics, que amb un sol teclat disposen de dos sons diferents, un per a l'acompanyament i l'altre per a la veu solista". Crijnen va dir que sí, i el registre partit és per tant una particularitat exclusiva del nostre clavicèmbal. No és un capritx de Ribas: "La partició permet fer solos tant al registre agut com al greu, segons indiqui el compositor, i té també una funcionalitat pedagògica: permet practicar a classe obres de teclat amb registres partits i ajuda l'alumne a entendre aquesta particularitat de l'orgue ibèric".
Recordin que el clavecí és l'antecedent directe del piano –nascut precisament de la impossibilitat del clavicèmbal modular el so–, de la mateixa manera que el clavecí és descendent directe de l'orgue, i que quan Bartolome Cristofori va inventar el piano el 1720, van ser organistes i clavecinistes els que s'hi van passar. Bé, no tots: és sabut que la dèria de Bach era el clavicordi –tampoc el clavicèmbal– i que va ser molt reticent amb els primers models que va provar. Només al final de la seva vida s'hi va deixar temptar, tot i que no va escriure cap obra per a piano. Ni una. Els més entusiates sostenen que no va tenir temps. Potser no.
El clavicèmbal, en fi, és una criatura extremadament delicada, que necessita atencions constants –s'ha d'afinar cada setmana –en realitat, no deixa de ser un piano, amb 56 cordes en lloc de sis, diu Ribas– i unes condicions d'humitat molt concretes que obligaran el conservatori a instal·lar un humidificador a l'aula. So de banda, el moble és una obra d'art d'encant setcentista –sembla que en qualsevol moment hagi d'aparèixer Jane Austen per tocar-lo– i que Crijnen va insistir a decorar a l'antiga: amb una inspiradora llegenda que il·lumina l'interior de la tapa: "Musica Est Harmonia Universi".
Pel que fa al nou harmònium, es diferencia del Rodolphe de Sant Esteve perquè l'aire es genera a través d'un motor i així l'intèrpret queda alliberat d'insuflar-lo amb els pedals.
