Un ministeri de cinc estrelles

Cultura començarà al gener el trasllat al Rosaleda, expropiat el 2004 i en què l’executiu ha invertit 14,5 milions.

Les dependències de Cultura, que històricament han sigut les més disperses, inconnexes i, en fi, inadequades del Govern –i això, segons els seus inquilins, que n’han dit contínuament pestes– seran a partir del gener les més modernes, funcionals i monumentals de tot el gabinet. Al gener és quan començarà el trasllat esglaonat dels diferents departaments, començant pel gabinet ministerial, amb Sílvia Riva i els serveis administratius, i continuant per Promoció Cultural, Política Lingüística, la Biblioteca Nacional i finalment Patrimoni. És a dir, tots els serveis excepte la Biblioteca Pública i l’Arxiu Nacional, que es quedaran de moment a Prada Casadet. La mudança s’allargarà durant tot l’any, però l’edifici ja està llest i tan sols hi falta el mobiliari, que hi començarà a arribar la primera setmana de desembre.

La decisió de traslladar el ministeri de Cultura al Rosaleda es va prendre el 2014, després de descartar-se ocurrències més o menys quimèriques com la d’ubicar-hi una residència geriàtrica, un institut de batxillerat, la seu de la Justícia i fins i tot el Museu de l’Automòbil. Ho va insinuar el juny d’aquell any l’aleshores cap de Govern, Toni Martí, en el discurs d’orientació política, i desvelava així i per fi una incògnita que s’arrossegava des que el 2004 l’executiu va expropiar l’edifici. Perquè ressusciti aquest edifici monumental, projectat per l’arquitecte català Adolf Florensa, concebut com un hotel de “primera categoria” –la màxima, segons la Guide Bleu, la bíblia turística del moment–  i construït entre el 1941 i el 1943, han hagut de passar quinze anys i s’hi han hagut d’invertir 14,5 milions d’euros –inclosos els 6,8 del justipreu. I perquè ressusciti, a més, amb tota l’esplendor, perquè el ronyó que s’hi ha enterrat es nota abans mateix que s’hi posa el peu: només cal fixar-se en les quatre llustroses i prometedores façanes, que l’equip d’arquitectes que ha dirigit la reconstrucció i consolidació del Rosaleda –Enric Dilmé, Jordi Vila i Xavier Orteu– han respectat al màxim. Doncs per dins encara és millor. L’edifici consta de dos soterranis, planta baixa, tres pisos, sota cobert i un annex que s’ha aixecat al forat  del xalet que als anys 70 s’havia construït a l’antiga terrassa, i que ara s’ha eliminat.

Cada planta té una superfície aproximada de 500 metres quadrats, i la superfície total s’enfila fins als 5.277. Als soterranis s’hi habilitaran les reserves, magatzem i taller de restauració. A la planta baixa, la que més elements originals ha conservat –motllures, sostres i finestres, com a mínim, el color ferruginós, però no així el paviment, que és nou de trinca– s’hi ubicarà la Biblioteca Nacional, inclosa una àmplia i lluminosa sala de lectura, però el primer que es toparà el visitant és una sala de dimensions considerables que farà de rebedor i on està previst exposar-hi el fons d’art del Govern, amb especial atenció als artistes del país. Per començar, Balmaseda, Casamajor, Zoe, Francisco Sánchez i Canal, amb algun afegitó com Arranz Bravo i Salcedo. I posats a imaginar, no és difícil ubicar-hi mentalment els bols venecians d’Eve Ariza. Ja veuran com un dia arribaran.

Les plantes superiors, que en vida del Rosaleda estaven destinades a habitacions, tan sols conserven les parets mestres originals, que s’han reforçat com també s’ha fet amb els fonaments i els pilars de tot l’edifici, intervenció, segons els arquitectes, complexa i poc vistosa, però absolutament necessària per l’estat deterioradíssim que representaven i pel requisit de suportar la gran capacitat de càrrega que per naturalesa necessita l’edifici. Els envans de les plantes s’han eliminat per efectuar-hi la nova distribució de l’epai.

L’arxiu, ‘sine die’

A la primera planta hi aniran el gabinet ministerial, administració i Política Lingüística,  que es completarà en un futur pròxim amb la nova aula d’autoaprenentatge d’Encamp, a l’annex. A la segona, Acció Cultural, Promoció Cultural, l’àrea de Museus i el taller d’inventari, i a la tercera, Patrimoni. I sota cobert s’hi habilitarà un office per a la setantena de treballadors que es preveu que es concentrin al Rosaleda quan a finals del 2020 culmini el trasllat.

Al Rosaleda, per acabar, s’hi mudarà també el gruix de les reserves de Patrimoni avui dipositades al magatzem de l’Avançadet. El que no hi càpiga o el que es vagi ingressant, perquè òbviament es tracta d’una col·lecció que mai deixarà de créixer, s’emmagatzemarà a les actuals instal·lacions de Patrimoni a Aixovall, al costat de la ITV, que s’adaptaran en aquesta nova funció. Però la voluntat del ministeri és que per fi es pugui obrir al públic el fons de Patrimoni, que fins ara no es podia visitar. Aquesta és la bona notícia. La dolenta és que encara trigarà uns mesos, pel volum mateix de les peces –n’hi ha cap a 50.000– i perquè totes estan geolocalitzades i s’hauran per tant de regeolocalitzar segons les coordenades del nou emplaçament. Un cas similar presenten les col·leccions de llibres de la Nacional, que es repartiran entre el Rosaleda i el dipòsit intermedi dels Marginets, on aniran a parar tant els exemplars menys demandats com el dipòsit legal. 

El que quedarà per resoldre és l’Arxiu i la Biblioteca Pública. Pel que fa al primer, la ministra Riva va insistir que és una “prioritat” perquè es calcula que en el termini de 25 anys caldran unes instal·lacions de 6.000 metres lineals de prestatges i 4.000 metres quadrats de magatzem, i les actuals dependències de Prada Casadet només en tenen 700. Però el cert, va admetre, és que per al 2020 no hi ha cap provisió pressupostària i que la fase actual consisteix a revisar els edificis en propietat per si n’hi ha algun susceptible d’encabir-hi hipotèticament l’Arxiu. De moment, Riva ja va descartar la Casa Rossell. 

Finalment,  la ministra va augurar que tant la Casa Bauró com la Casa Motxilla de la capital continuaran tenint un ús “institucional” quan la Biblioteca Nacional i Política Lingüística se’n vagin, i que s’està parlant amb el Comú i amb l’Associació de Comerciants del Centre Històric per avaluar possibles usos. El que està clar, va dir, és que “no quedaran buits”.