Àngels Mach reconstrueix el periple andorrà de Josep Estadella, titular de Treball i Previsió als inicis de la II República espanyola.

Ara que Pau Chica ha posat ordre i concert en la voràgine de conseqüències que la Guerra Civil espanyola va tenir entre nosaltres, i que està a punt de fer-ho amb la II Guerra Mundial, és oportuníssim que altres investigadors facin aportacions sectorials en matèries que fins ara havien merescut com a molt una nota a peu de pàgina en alguna remota revista científica. Això és el que va fer Àngels Mach a l’últim Congrés internacional d’història de la medicina catalana, que va tenir lloc a principis de novembre a Sabadell i que li va servir per esbossar la fascinant història del grapat de metges catalans a qui els camins de l’exili van acabar conduint a Andorra de forma habitualment temporal i en alguns casos, definitiva. El cas més conegut, per l’eminència del personatge, potser sigui el de Joaquim  Trias, que el 1942 va obrir el doctor Antoni Vilanova i el cap de casa de Casa Guillemó la primera clínica digna d’aquest nom que operava al país. Hi va desfilar cert nombre de fugitius de l’Alemanya nazi, que han deixat constància de la seva excel·lent praxi en les seves memòries de guerra. Mirin només el que n’explica Cyrill Penna a Escape and Evasion.

Però el protagonista d’avui no és Trias, sinó Josep Estadella i Arnó (Lleida, 1880–1951), de qui Mach esbossa la trajectòria biogràfica, amb especial atenció al capítol andorrà, en una comunicació per on desfilen secundaris tant o més singulars que el mateix Estadella, com la llevadora Dolors Albós, més coneguda com Mariona (Bescaran, 1872–Engordany, 1969), de vida com veuen quasi centenària, que es va casar als 18 anys amb Josep Bacó de casa Marió  d’Engordany, i que, diu Mach,  “durant quasi 70 anys va atendre els parts de les embarassades que vivien al Quart”. I si en parlem avui és perquè entre el 1942 i el 1951 va formar equip amb Estadella, ginecòleg de professió, que va aterrar per aquí molt probablement rere els passos del Doctor Trias, amb qui havia coincidit en els anys de la immediata postguerra espanyola a la Clinique du Bastion de Carcassona. Estadella havia fugit d’Espanya el 1937. De l’Espanya republicana, convé dir-ho, perquè “temia per la seva seguretat”, segons Mach. I això que el 1933 havia format part com a ministre de Treball i Previsió social del gabinet d’Alejandro Lerroux. Va ser la culminació de la llarga i prolífica carrera política del nostre home, sempre en partits d’esquerres i sobretot a les mamelles del Partit Republicà Radical del mateix Lerroux. 

El cas és que el 1937 toca el dos, i amb l’ocupació alemanya de la França de Vichy s’instal·la al costat de la casa Duró, al número 91 de l’avinguda Carlemany d’Escaldes: “El doctor Estadella va atendre les parteres, que en aquell temps donaven a llum a casa o a l’hotel Casino, on s’aixoplugaven famílies de refugiats polítics, amb l’ajuda de la llevadora Mariona, que li havia ofert els seus serveis només arribar i amb qui van assistir parts durant els nou anys que el doctor Estadella va viure a Escaldes”. La llàstima, diu, és que tot era aleshores tan precari que no n’ha quedat registre del nombre. Sabem, això sí, que van ser Estadella i la llevadora Mariona els que van ajudar a néixer Joan Burgués Martisella, el 18 de desembre del 1942 al carrer Estret.

Estadella, en fi, va exercir de poeta a banda de ginecòleg, i va deixar un considerable llegat literari en tres volums –Corrandes i Madrigals (1946) i Flautes al vent i Fites (1949)– i peces  com l’impromptu A l’Andorra, que no acaba gens malament: “...ara et dic que em fóra grat,/ quan jo vegi la fossana,/ portar als peus terra andorrana,/ camí de l’Eternitat”. Estadella va tornar el 1951 a Barcelona, on va morir aquell mateix any. La seva vídua, Júlia Larrosa –germana de Melcior, l’ànima de la Rotonda, que petit és el món, i Andorra, encara més– va continuar residint a Escaldes fins al 1978, l’any de la seva mort: “Va ajudar a millorar la sanitat andorrana exercint de metge tocòleg a Escaldes, ajudant a infantar un bon nombre de parteres, i va tenir ocasió de cultivar la poesia, dedicant al seu país d’acollida sentits poemes, i participar en les activitats socials, culturals i festives, especialment a la festa major de la seva parròquia”.