Avui tenen una cita amb Casa de la Vall, ja els ho vam explicar. I si val realment la pena comprovar com ha mutat en tan sols mig any la seva història del nostre parlamentarisme, no es perdin el formidable Mir que penja excepcionalment al despatx del síndic. Es titula La revolta, de seguida els expliquem per què, està datat el 1933, a la segona de les tres campanyes andosines, i l'ha cedit temporalment un col·leccionista que prefereix mantenir l'anonimat. Atenció, perquè es tracta d'una raríssima oportunitat. De fet, fins ara només s'havia exposat en tres ocasions: les dues primeres, el gener del 1934 a la biblioteca de Montserrat, i el febrer d'aquell mateix any a la sala Parés de Barcelona; la tercera, a Joaquim Mir a Andorra, l'estupenda retrospectiva que li va consagrar el 2002 la sala d'exposicions del Govern. I al despatx del síndic tan sols s'hi quedarà quatre mesos. Així que no perdin l'ocasió, perquè mai se sap quan tornarà a veure la llum.

La revolta és a més una tela de dimensions considerables (89 per 116 centímetres) i toca un tema doblement rar: d'una banda, es tracta d'una de les escasses ocasions que Mir va pintar la Casa de la Vall; però és que a més ho va fer, com indica el títol, en plena efervescència, amb una petita multitud de veïns reunits a la porta perquè som, atenció, l’abril del 1933. Ja saben, l’ocupació de Casa de la Vall per un grup de joves que reclamaven, per començar, la instauració del sufragi universal (masculí, ep), la publicitat de les sessions del Consell General i la modernització de l’administració. Després van seguir les dues vagues generals muntades pels obrers de Fhasa, amb la corresponent mobilització del sometent, i la primera intervenció dels gendarmes de Baulard, que van aterrar per aquí el 18 d’agost i que s’hi van quedar fins al 9 d’octubre, una vegada elegit un Consell nou i més dòcil i restablert aparentment l’ordre. I entremig, el sainet de Borís Skossyref. Quin any, oi, aquell 33!?
 
Aquest xup-xup és el que intenta reflectir Mir amb el formigueig de paisans a la terrassa de Casa de la Vall. És clar que parlava –o pintava– d'oïdes, perquè consta que aquesta segona escapada va tenir lloc a la tardor i que es va hostatjar a l'hostal Valira, que els seus amics, els monjos de Montserrat, havien obert a l'octubre. Al catàleg de Joaquim Mir a Andorra, que firma l'historiador Francesc Miralles, a La revolta l'acompanya un esbós a llapis datat del 1932 –a la primera campanya andorrana, per tant, entre el 21 de setembre i l'1 de desembre d'aquell any: es va allotjar a ca la Rita d'Engordany– i lacònicament titulat Andorra la Vella, de dimensions molt més modestes i amb Casa de la Vall pelada, sense una ànima a la vista. Sembla lògic concloure que a l'oli definitiu, el del 1933, va reprendre el tema i va farcir l'escena amb els episodis tumultuosos que sense dubte els seus interlocutors andosins li havien relatat. Miralles especula que el personal que pul·lula per Casa de la Vall són els vaguistes de Fhasa; té més sentit pensar que es va inspirar en l'ocupació de Consell.

Que no se'l perdin. Al despatx del síndic, fins a l'abril i prou. És ara o qui sap si mai.