Una conversa amb el meu amic Greg, sigui del tema que sigui, sempre s’acaba convertint en una lliçó de geopolítica, i què volen que els digui, en els nostres dies –“De temps interessants, lliuri’ns-en, Senyor”– és el millor que et pot passar una tarda d’octubre com la d’ahir. Recordin a més que estem parlant de Greg Coonen, l’expat per antonomàsia: nascut a París de pare holandès i mare nord-americana, estudis a Georgetown i a Madrid, amb vincles familiars a França i al Canadà, i experiència professional en territoris calents com Rússia i Ucraïna. A tots dos països hi ha exercit com a periodista.  No tinc notícia que hagi trepitjat Orient Mitjà en general i Gaza en particular, però tampoc no m’estranyaria que avui em truqui per dir-me que sí, que hi va fer un stage per entrevistar aquest i aquell i el de més enllà. Amb tot això el que intento dir és que la geopolítica, d’altra banda la seva especialitat acadèmica, corre per les venes del Greg. I que encarna com pocs cert ethos cosmopolita molt contemporani.

L’excusa era la presentació a La Trenca de The Wolf Within, la seqüela de La pífia. La primera seqüela, perquè en breu publicarà la segona. La seva dèria és ara l’emergència xinesa –Rússia és un mer peó: poderós i temible encara, però un peó– i l’ambició de Xi Jinping d’intentar més abans que tard el sorpasso definitiu. Que no arribarà després d’una guerra més o menys convencional, sinó de les criptomonedes, l’arma estratègica per desbancar el dòlar com a divisa clau del comerç internacional. Com? Ell ho té claríssim: a través dels llops dorments –recorden No hay salida, estupenda pel·lícula en què Kevin Costner encarna un espia soviètic criat als EUA– que al llarg dels anys ha anat desplegant pels països occidentals i que despertaran quan ho ordeni el Gran Líder, i de les infraestructures –ports, aeroports, ruta de la seda– que ha anat colonitzant i que en breu, ell diu que és qüestió d’anys, tres o quatre, començaran a produir rèdits: obligant els socis comercials a pagar amb la seva criptomoneda. No amb dòlars.

Aquest és l’esquelet de The Wolf Within, i la trama que el bon Ben, el broker de SolarBank, ha de desllorigar per salvar de nou Andorra i Occident de les urpes del Gran Os rus (i del panda xinès). El més interessant va venir a les postres, com sempre. I va ser a compte de Trump, Putin i Xi. Del ianqui ho té clar: “És l’administració més corrupta de la història dels EUA. I els tics autoritaris són inquietants”. Però això, adverteix, no vol dir que totes les seves ocurrències siguin irracionals. En absolut. Encerta, diu, quan es focalitza en Xina perquè la veu capaç de qüestionar la supremacia dels EUA. I encerta també Trump quan exigeix als aliats europeus que incrementin la despesa en seguretat. Cosa que d’altra banda ja van plantejar Obama i Biden. A les bones. I no se’n van sortir. Sospita a més, en línia amb la paranoia conspiranoica, però lamentablement versemblant, dels llops dorments, que Putin té efectivament un as a la màniga, documents o gravacions comprometedores dels anys bojos de Trump, posem als primers 90, quan freqüentava el Moscou postsoviètic, que condicionen de forma decisiva la seva reacció a la invasió d’Ucraïna. Especula que Putin alimenta el malestar europeu –la implicació russa en el cop d’Estat català del 2017, sense anar més lluny– per mantenir la UE entretinguda en els seus afers interns, igual que a la Xina li interessa tenir els EUA ocupats en la qüestió ucraïnesa mentre fa i desfà a Taiwan. Però atenció, intueix que una intervenció de Xi a Taiwan no tindria la resposta dels EUA que tots esperem. No creu que esclati una III Guerra Mundial per Taiwan! En canvi, veu possible que la pau de Gaza la utilitzi com a crèdit per a una intervenció a Groenlàndia que presentaria a l’opinió pública com a l’única opció que li quedava. 

Amb aquest panorama es fa difícil escatir qui és el dolent en aquest món nostre. O més aviat, qui és el bo, si és que n’hi ha algun. Però no ens enganyem: l’espurna de la llibertat brilla a Occident. No a la Rússia de Putin ni a la Xina de Xi. I és aquesta llibertat la que Ben –i nosaltres, els europeus d’avui– estem cridats a salvar. Pot sonar pelet grandiós, i també ingenu, i a mi em recorda al Pyle de El americano tranquilo, que es pensa que amb bones paraules i bons arguments portarà ordre i pau al vesper d’Indoxina, però que l’acaba incendiant més encara. I potser té raó l’exministre Gilbert Saboya, que exercia ahir d’amfitrió, i resulta que el llop interior no és res més que la por. I qui no té por, avui?