Diu que tots els santuaris del nostre entorn consagrats a verges trobades tenen el seu gran orgue, des de Montserrat a Núria. Meritxell és l’excepció, i això que segons explica mossèn Ramon quan l’arquitecte Ricard Bofill va projectar el temple ja se li va plantejar l’oportunitat d’instal·lar-hi un gran orgue. La idea es va acabar descartant per les difícils condicions climàtiques que hauria hagut de suportar. I el Johannus que s’hi va instal·lar el 2023? Doncs passa que no és pròpiament un orgue. L’orguener Albert Blancafort: “Això és un electrodomèstic, no un orgue de veritat. És exactament com si a Meritxell hi hagués un rector electrònic que digués la missa i els sermons i donés les benediccions. Ni més ni menys”.

I què és, un orgue de veritat? Doncs un instrument de tubs com el neoclàssic de Sant Esteve o l’ibèric de Sant Iscle, “en què el so que emeten les flautes i les trompetes prové de l’aire que s’ha convertit en vent i que les fa vibrar”. I ho diu ell, segona generació al capdavant d’un taller que va obrir el 1963 i que ha construït i reparat 170 orgues de tubs. L’últim, el Montserrat Torrent de l’església de Sant Felip Neri de Barcelona que es va estrenar al maig –Ignacio Ribas hi va tocar– amb motiu del centenari de l’organista i pedagoga. Un gran orgue en tots els sentits, amb 2.500 tubs i 50 registres.

El que Blancafort veu a Meritxell també serà gran, que és el que toca en una basílica, però no tant. Pensa en un instrument d’entre 1.500 i 2.000 tubs –el de Sant Esteve, perque se’n facin la idea, en té 2.125– i els tres teclats i el pedaler reglamentaris, que aniria muntat en una mena de cor de nova planta als peus del temple. Un orgue contemporani, que és el que toca en un temple com Meritxell, que incorporés tot el bagatge de la història mil·lenària d’aquest instrument però també els últims avenços tecnològics, “perquè a diferència del violí o la guitarra, que han arrbat a la seva maduresa, l’orgue està en contant evolució, és a la vegada instrument musical i màquina, i incorpora les novetats tecnològiques de cada època”. Ribas sempre ha comparat l’orgue amb un bòlid de Fórmula 1: gairebé un prototip. Completaria el Danion neoclàssic de Sant Esteve i el Lois ibèric de Sant Iscle, i el compara, per proporcions, amb l’orgue del cor de la Sagrada Família. A anys llum del de Montserrat i del de Torreciudad, dos monstres de 4.500 tubs que atenen els reglamentaris serveis litúrgics i també tenen un farcit programa d’acitivtats culturals i pedagògiques –com el nostre Festival internacional– i, atenció, una interessant deriva turística: el de la Sagrada Família emet cada mitja hora un repertori prèviament enregistrat: “No és el mateix una visita al temple a pèl que amb l’acompanyament de l’orgue”. I és tot aquest programa paral·lel, més el fet incontestable que estem parlant de Meritxell –més que una basílica, un símbol nacional– el que justifica la inversió considerable que requeriria el gran orgue de què estem parlant: un milió d’euros. Més l’organista, és clar. Perquè si hi ha un orgue de veritat hi ha d’haver organista.

L’altra qüestió clau és com sonaria a la basílica un instrument d’aquestes característiques. I és precisament aquest el motiu pel qual el mateix Blancafort va acabar d’instal·lar ahir al transsepte del Santuari el Wanderer, monumental orgue modular construït fa un decenni pels orgueners Michelotto e Tamburini i avui propietat de l’organista italià Paolo Oreni. Un instrument mòbil –errant, com diu el nom– amb 851 tubs distribuïts en dotze mòduls, els seus 42 registres, els seus tres teclats i el seu pedaler. Un orgue de veritat, gairebé únic en la seva espècie, que és possible gràcies a la tecnologia d’últma generació i que s’ha ubicat en un lateral de la nau per economitzar espai. S’hi quedarà fins al 20 de setembre i protagonitzarà els concerts dels dies 6 (Ribas i el grup de percussió Amores) i 20 (el mateix Oreni), que acompanyarà a més les misses dominicals al Santuari i que servirà, d’una banda, per commemorar el 50è aniversari del temple i, de l’altra, per commprovar les prestacions sonores de l’espai. Ahir a la tarda tot just l’havia acabat de muntar i no el van poder tocar. Augura Blancafort que sonarà molt fort i que Ribas l’haurà d’“apaivagar”. 

Si estan impacients per comprovar-ho, diumenge a les 19 hores.