El Pirineu ens l’han (d)escrit habitualment forasters més o menys benintencionats i més o menys paternalistes que ens visiten com qui se’n va de safari a una mena de reserva índia, una terra aspra i antiga habitada per bons salvatges rústics i potser una mica orcs, d’acord, però espècimens purs encara no malejats per la modernitat. Només cal que repassem la nòmina de viatgers anglosaxons que es van plantar per aquí dalt amb l’esperança de topar-s’hi aproximadament una tribu no contactada: Spender, Cunninghame, Wright, Halliburton, Cunninghame... I no diguem ja els francesos: Vuilier, Brutails, Regnault i anar fent.
Una mirada forana que és també la que gasten viatgers peninsulars com Cela i Espinàs. No abunden, en canvi, els autors del Pirineu que s’han dedicat a recórrer-la per explicar-nos-la, la muntanya i la seva gent, amb una perspectiva eminentment local. Potser Pep Coll i les seves guies màgiques; o el guipuscoà Luis Pedro Peña Santiago, que deu haver trepitjat cada racó del País Basc (i ho ha explicat en el corresponent llibre). Entre nosaltres ho ha assajat tímidament Albert Villaró (La selva moral 2.0) i sobretot, sobretot, Joan Obiols (Peramola, 1952), amb aquella aventura monumental que van ser els vuit volums i les 2.500 pàgines d’El Pirineu i la poesia de la història.
Doncs encara que sembli mentida, a Obiols li havien quedat coses al pap. Tantes, que aquest vespre es presenta a la Biblioteca Nacional la primera entrega del no menys monumental Viatge universal pel Pirineu, deu volums que arrenquen precisament per Andorra i que en successives entregues visitaran les dues Cerdanyes; l’Alt Ripollès, l’Alt Berguedà, l’Alta Solsona i l’Alta Noguera; el Pallars Jussà i el Sobirà; la Ribagorça catalana i també l’aragonesa; la Vall d’Aran; l’Alt Comenge i el Sabartés, i finalment, l’Alt Urgell. Diu Obiols que la seva única intenció ha sigut explicar-se i explicar-nos un País, el Pirineu —que ell escriu així: amb majúscula i cursiva—, “personal i intransferible i que ningú, tret de jo mateix, pot modificar, ni governar, ni destruir”. Un País, continua, “sense bandera, que pren cos en aquest llibre, el seu únic referent, el seu únic mapa; un País escrit, habitat per gent discreta, individualista i de poques paraules, però també treballadora, solidària, de confiança; un País gran en pàgines petites perquè el lector, si vol, se’n pugui fer ciutadà”.
Res a veure amb una guia turística: al Viatge universal amb prou feines hi trobaran descripcions físiques; a Obiols li interessa la fauna humana amb qui s’ha anat topant en el transcurs dels seus viatges per aquest racó de món al llarg de l’últim quart de segle: “El fil conductor són les persones que he conegut, llegit o descobert, filles del Pirineu, que han deixat el nom gravat a les pàgines, a les imatges, a les obres, als carrers o als camins d’aquesta terra.” Cal dir que la idea primigènia li va venir a Obiols trescant per Soterranya, a la Conca Dellà: a la façana Cirera, per concretar, hi va descobrir una placa en honor de José Tohá González, dues vegades ministre al govern de Salvador Allende, i mort amb el president xilè durant l’assalt al Palacio de la Moneda. Doncs bé, recorda l’autor, “la sorpresa va ser meva en assabentar-me que els seus pares, fills de Soterranya, havien emigrat primer a l’Argentina i després a Xile. De fet, l’actual alcaldessa de Santiago és una Tohà!”.
Pel miler i mig de pàgines del Viatge universal —títol que ret conscient homenatge a aquell sensacional llibret que és la Historia universal de Paniceiros, de l’asturià Xuan Bello— hi desfilen, és clar, personatges de talla més o menys universal com aquest Tohà màrtir amb vincles inesperats amb el Pirineu —el poeta Gustavo Aadolfo Bécquer, l’expresident dominicà Hipólito Mejía—; d’altres d’àmbit català —Justo Molinero, Custo Dalmau, Francesc Betriu, Eudald Carbonell— i també els estricament locals, però que aporten probablement la sal i el pebre de l’obra: pel volum andorrà, per exemple, hi desfilen en sensacional promiscuïtat des de Sergi Mas fins a Jaume Bartumeu, des de Joan Pieras fins a Casi Arajol, Albert Villaró, Toni Morell, Antoni Pol, Àlvar Valls, Xabier Rebés i Robert Lizarte.
Això, entre els vius. Pel que fa als difunts, no hi falten ni Andreu Claret ni Joan Borra, el pioner del Pas; tampoc el bon rei Borís, ni el pilot Kenneth Charney, l’as de la Quera. Un llibre, en fi, “tranquil, amable i planer, que pretén tocar la fibra de la tradicional baixa autoestima dels pirinencs, i que em permeti reviure una part de la vida quan les meves hores siguin llargues i les olors hagin perdut intensitat”. Caram, si se’n surt!
Allau de presentacions per Sant Jordi
La d’aquest vespre a la Biblioteca Nacional (20 hores), amb Casimir Arajol i Lluís Viu com a amfitrions, serà només la primera de l’allau de presentacions que com és reglamentari aniran esquitxant el calendari d’aquí a Sant Jordi. La pròxima cita és el 2 d’abril a la sala La Cuina de la Seu amb L’sketchbook d’Albert Viladés (Editorial Andorra), una selecció d’aquarel·les del pintor urgellenc i el novel·lista Pep Albanell com a mestre de cerimònies. El 5 d’abril, al Consell General, Josep Maria Mas Pons, Pere de l’Oros (1960-1991), volum que firma el periodista Albert Roig i que repassa la trajectòria política del cònsol, conseller general i subsíndic encampadà, amb especial atenció als devastadors aiguats del 1937, que en Pere de l’Oros recorda, diu l’autor, com si fos ahir. Més dies que convé marcar en vermell al calendari: el 7 d’abril es presenta a La Llacuna L’obra articulística d’Arseni Sugranyes (Editorial Andorra), recollida per David Gálvez i glossada per Albert Villaró; el 12 d’abril arriba a les llibreries el Diccionari visual d’Andorra, la nova i molt prometedora entrega de Pere Moles; l’endemà, Sam Abrams presenta a La Fada Distàncies (Editorial Andorra), debut d’Arnau Pérez Orobitg que el crític català defineix, i de seguida ho comprovarem, com una joia poètica; el 19 d’abril serà el torn de Marienka Bellostas, últim premi Fiter i Rossell per La nena de la casa de la bauma (Pagès), i la cosa s’acaba (de moment) la vigília de Sant Jordi amb Forma, el llibre-disc amb què Hysteriofunk celebra el 20è aniversari: serà a La Fada, el millor escenari.