Un patracol de bones intencions

La ministra Riva presenta el Llibre Blanc de la Cultura, que es concretarà a final d’any amb un Pla Estratègic 2030.

A la ministra de Cultura no se li poden negar tenacitat i fe. En calia molta, tant de l’una com de l’altra, per tirar endavant un Llibre Blanc de la Cultura que per fi, després de quinze mesos de gestació (i una pandèmia pel mig) va veure ahir parcialment la llum en un acte presidit pel cap de Govern, Xavier Espot. Un gest, aquest, amb què probablement es pretenia visualitzar la reivindicació i normalització dels oficis relacionats amb l’art i la creació, un dels objectius del Llibre.

El mateix Espot ho va deixar clar d’entrada: el document neix amb la vocació de resoldre una mancança “històrica” i està cridat a convertir-se en el “revulsiu” i el “full de ruta” d’un sector “especialment colpit” per la pandèmia. És una veritat a mitges: el sector cultural ha viscut sempre, des que el món és món, entre la indigència i la precarietat, amb rars episodis de llum. Especialment entre nosaltres i sobretot a causa d’una realitat que ahir no va sortir en cap moment a relluir: l’escassa, per no dir nul·la professionalització dels nostres creadors. Es poden comptar amb els dits d’una mà, i encara en sobren, els artistes, músics o escriptors que viuen de la seva obra. Que estiguin radicats aquí, és clar. Una altra cosa és els que s’han instal·lat a fora i venen de tant en tant a fer un bolo. Però no sembla que siguin ells els destinataris del Llibre blanc.

Es tracta, diu la ministra, de dotar el sector d’una eina fins ara inexistent, que en permeti analitzar de forma objectiva i a partir de les aportacions d’un centenar d’entitats, associacions, institucions i creadors a títol individual les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats. Identificats els reptes i marcats els objectius, el ministeri elaborarà el pròxim semestre un Pla estratègic de cultura 2030, i aquest pla serà el full de ruta, per dir-ho en les paraules d’Espot, que hauria de guiar l’acció no ja d’aquest Govern, sinó també dels que vindran.

A títol d’exemple, Riva citava ahir entre les “debilitats” del sector cultural la falta de difusió, i per això augurava que una de les accions que es proposaran per revertir-ho serà dotar cada projecte de la corresponent partida destinada a promoció. Més debilitats? La històrica descoordinació entre els agents i programadors culturals, que en certa manera s’ha començat a corregir –diu– amb el cicle La cultura no s’atura, i que probablement es mirarà de resoldre amb la creació d’un Consell Nacional de la Cultura.

Sobre el paper, oli en un llum; el que fa rumiar és que no és la proliferació d’estructures, per molt benintencionades que siguin, les que resoldran els problemes de la cultura –ni de cap altre sector–. Ja existia una Taula que va ser incapaç d’anar més enllà d’una humil i perfectament inútil agenda conjunta. Potser el Consell tindrà més èxit, però els antecedents no conviden a l’optimisme. Riva, en fi, va insistir en l’educació, en l’associacionisme, en la importància del català i del relat nacional, de concebre la cultura com a motor econòmic i ganxo turístic, i de deixar de veure-la, atenció, com a “simple acte subvencionable”.

Per passar de les bones paraules als fets concrets s’ha donat mig any, el temps que necessita per elaborar el Pla 2030. En tornem a parlar llavors.