“Quan aneu al mercat de la Seu, envieu-li un pensament a la Carabassera”, demanava la historiadora Carmen Xam-mar en la intervenció que, en el marc de les Primeres Jornades de Bruixeria engegades ahir a Sant Julià de Lòria, dedicava a aquesta dona d’origen andorrà i que va acabar els seus dies repudiada, atroçment torturada i probablement penjada (si no va perir abans, durant l’infame empresonament), esquarterada i amb les seves restes cremades i escampades. Xam-mar va dibuixar un retrat de Jerònima Ribota, la Carabassera, que il·lustra bé la infàmia  patida per les dones acusades de bruixeria entre els segles XV i XVI, els més cruents de la persecució, on el també historiador Pau Castells calcula unes 400 execucions a Catalunya. Això les que van arribar vives a la forca, perquè la major part morien en presons immundes, insistien Xam-mar i David Mas, l’encarregat d’encetar la trobada. 
Ribota, casada amb un comerciant d’origen francès i edat avançada, li fa a Xam-mar tota la fila de ser dona que portava els pantalons, cosa mal vista en aquells temps. Tenia temperament. O havia de treure’l per defensar-se. La casa i la botiga estaven en aquelles cases que continuen dempeus a l’inici del carrer Major (avui hi ha una pastisseria i, vorera amunt, un quiosc de l’ONCE). Era una zona habitada pels notables de la ciutat −notaris, l’apotecari, gent benestant− i tan a prop de la catedral. 
El caràcter fort, els antecedents  familiars −la mare també havia sabut manegar-se bé amb els remeis−, van fer que els veïns l’assenyalessin, l’acusessin d’algunes morts al seu voltant (en aquells temps la malaltia es veia com un càstig diví o una maledicció, recordava la historiadora) i acabés amb els ossos a la presó. Al setembre del 1616 ja l’havien interrogat cinc vegades, les dues últimes amb el botxí sotmetent-la a l’horrible politja (penjada pels braços o fins i tot els polzes, les articulacions es dislocaven). Més encara, insistia Xam-mar, al suplici físic s’hi afegia tota la humiliació, la indefensió. A l’octubre se li perd la pista, no hi ha constància escrita de la resta del procés. Però la fi era propera. Hi ha, sí, el testament, que traspua una solitud infinita, conclou Xam-mar. 
El de la Carabassera podria ser un cas paradigmàtic en aquella persecució brutal que ara examinen els historiadors des de punts de vista diversos. Aurora Baena, també en aquestes jornades, ho feia des de la imatge que les suposades bruixes han deixat a la història de l’art i, per tant, a l’imaginari col·lectiu. 

Misogínia 
La misogínia, adverteix Baena, és el que, ras i curt, hi ha darrere d’aquesta persecució. La visió de la bruixa ha evolucionat des de l’antiguitat clàssica. En aquells temps la bruixa era una dona poderosa, independent: Circe, Medea. Ja es vinculaven amb la idea de perversió: pensem en Pandora i l’allau de mals i penúries que desferma per a la humanitat. Però sobre elles no penjava cap vinculació demoníaca; la idea es va començar a forjar al Renaixement. 
La figura de la bruixa (de la dona posseïdora de sabers, de coneixement, en realitat) patiria un procés continuat de “desprestigi”, prosseguia Baena, fins que al segle XV va quedar configurada la imatge ja plenament codificada que arriba fins als nostres dies: la vinculació amb els aquelarres, amb els actes perversos. En paral·lel amb la imatge maniqueista propiciada per l’Església, amb dones diabòliques versus santes i mares de déu. Amb figures com per exemple la Sibil·la, que són inclusions del paganisme en la doctrina catòlica. La persecució va acabar, però la imatge perdura: pensem en la femme fatale, concloïa Baena. 

L’Església, la “gran absent”
Quin paper jugava l’Església catòlica en tot plegat? Doncs, en realitat, i per contra del que es pugui pensar, era “la gran absent”. La reflexió era compartida per Mas i Xam-mar en el col·loqui del migdia. En realitat, “es mantenien al marge”, com revelen les actes dels processos, en què difícilment es pot trobar el testimoni d’un rector de parròquies. De fet, puntualitzava Xam-mar, només el bisbe de Girona semblava donar alguna credibilitat a l’existència de bruixes i a les seves malifetes, mentre que en el si de la institució moltes veus insistien que sols Déu era omnipotent i que, per tant, el diable no podia campar lliurement d’aquelarre en aquelarre.