Al Truqui el van convidar un cop al Tradicionàrius: hi tocava Pep Lizandra i els dos músics eren amics i seguidors fidels l’un de l’altre. Havia de fer nit a casa d’uns amics a Barcelona. Tot l’equipatge que portava era un pijama nou –si vas a casa d’algú has de fer patxoca i mostrar-hi respecte– i tres euros.   En arribar a la Ciutat Comtal i pujar al metro, van coincidir al vagó amb un acordionista. I, com era previsible, la història acaba amb el Truqui lliurant els tres euros al músic. “Segur que li fan més falta que a mi”, es va justificar.  És aquesta una de les anècdotes que desfilen per Clau de sol... i lluna, el documental realitzat per Toni Lombarte (REC Produccions Audiovisuals del Pirineu), que s’estrenarà dimarts vinent, coincidint amb la festa major de la Seu i en una projecció (els mitjans tècnics els faciliten cinemes Guiu) que es farà a les deu de la nit a la plaça dels Oms. 
 
A Lombarte li voltava pel cap ja feia temps la idea de centrar en Joan Ribolleda, el Truqui, un audiovisual. “Era un personatge a la Seu, un home que es va integrar a les vides de tothom i que tothom coneixia, que era al carrer dia i nit”, recorda el productor. Un bon dia van coincidir (per gravar el videoclip de la cançó que Patxi Leiva va dedicar a la Seu) i l’hi va proposar. Encantat, va ser la resposta. Però no va poder ser: abans que arranqués el projecte, Ribolleda va marxar per sempre. Just el març del 2020, en aquelles fatídiques setmanes de la pesta i el confinament, que van impedir el multitudinari adeu que en altres circumstàncies hauria tingut. El poble tindrà ocasió de rescabalar-se ara, amb aquest documental que Lombarte va tirar endavant de totes maneres, amb testimonis i imatges d’arxiu: el gruix, facilitat per la família; una altra part, per la família del no menys carismàtic Esteve Albert; d’altres, per l’Arxiu Comarcal, i unes quantes fruit de la crida a la col·laboració ciutadana que Lombarte va fer durant la producció i que tan bona resposta va tenir. 
 
El propòsit de l’autor del film és “explicar la persona que hi ha darrere del personatge, algú de profundament humà, amb un cor immens, una persona excepcional”. És cert, admet, que en morir el seu protagonista es va témer que tot se n’anés en orris. “Però vaig tenir tant de temps per pensar que vaig decidir que l’hi havia de fer, que l’hi dec”. Per trobar testimonis no va tenir cap problema. “M’han explicat anècdotes a cabassos”. 
 
Finalment, vuit van ser les persones triades per Lombarte perquè compareguessin davant la seva càmera. Començant pel germà d’en Truqui, és clar, Jaume Ribolleda. Ell explica aspectes com els cinc estius que el músic va passar a Cadaquès, amb Els Grius, una banda andorrana (en aquells moments feia furor) que van fundar Jaume i Joan Albert, fills de l’intel·lectual Esteve Albert. Els havien fitxat per tocar a la localitat de la Costa Brava just quan s’havien quedat sense guitarrista: van fer un càsting d’urgència a un Ribolleda de només setze anys a l’aparcament del desaparegut càmping Valira de la Seu, precisa Lombarte, i el van fitxar. “Aquells cinc estius van ser decisius en la seva formació com a persona, uns anys en plena expansió hippy i el Truqui amb unes grenyes espectaculars”. Després vindrien les aventures per Anglaterra, per Holanda, una època “esbojarrada” d’anades i vingudes. 
 
El Truqui era un personatge transversal, que es feia amb tothom, i això reflecteix el documental, on el notari Javier Galindo recorda les passejades nocturnes en què s’explicaven les coses de la vida i el batlle Xavier Colom rememora les converses que mantenien entre escena i escena del Retaule de Sant Ermengol (on el jurista feia gala de bona veu cantant). “És una vida tota ella plena d’anècdotes, de detalls suculents”, assegura Lombarte. Així que com no havia de posar-se a explicar-la, oi?