“A causa del venciment del contracte, preguem que els familiars del difunt es posin en contacte amb l’administració”. Aquest és aproximadament el contingut de la lacònica, glaçada enganxina groga que des de fa unes setmanes lluu -és un dir- als peus de la tomba de Boris von Skossyreff, el nostre rei Borís, mort a Boppard el 27 de febrer del 1989 i enterrat al cementiri d’aquesta localitat renana. Ras i curt: li busquen parents, amics o coneguts perquè es facin càrrec del lloguer del forat. O dit d’una altra manera: amenacen educadament de desnonar-lo. Trist destí per a unes despulles reials, per molt que la de Borís fos una monarquia de pega, més aviat estrambòtica i probablement la més efímera dels nostres mil anys d’història. L’alarma l’ha donat, és clar, l’historiador Gerhard Lang, biògraf d’Skossyreff -amb una mica de sort, el patracol veurà la llum el curs que ve- i a qui un corresponsal local -de Boppard, s’entén- va fer arribar recentment les fotografies que donen fe de la notícia. Tenint en compte que Borís és el protagonista d’un dels episodis més sensacionals i pintorescos de la nostra història recent i que constitueix probablement la figura més mediàtica dels nostres tumultuosos, fascinants anys 30, el dilema és obvi: ¿cal intervenir per evitar que les règies i egrègies despulles acabin a l’ossari? I si és així, ¿qui? Salvades les distàncies, la situació guarda algun paral·lelisme amb el periple de Ken Charney, l’as de la II Guerra Mundial que el 1982 va ser enterrat al cementiri de la Quera i que el Comú de la Massana va estar a punt de desnonar. Amb el matís que l’un -Charney- era un heroi de guerra, mentre que l’altre -Borís- va ser en el millor dels casos un “contista” i un “estafador” consumat, en opinió del mateix Lang.

L’amenaça de desnonament no és l’única novetat al sempre prolífic univers Borís: a l’austera tomba de pedra del nostre Príncep Sobirà i Suprem -així és com es va autoproclamar, recordin, l’11 de juliol del 1934, jornada històrica en què Skossyreff va destituir el Consell General, va proclamar una Constitució i va declarar la guerra al bisbe Guitart, uf- una mà anònima hi ha plantat també una discreta làpida amb un epitafi en alemany i en català que diu així (majúscules incloses): “Sa Altesa Reial Boris I, Príncep d’Andorra, Comte d’Orange, Baró de Skossyreff i Lloctinent del Rei de França. Morí a l’exili lluny de les seves estimades Valls d’Andorra. Descansi en pau a la glòria de Déu”. Tot plegat, amb un gust més aviat barroc i coronat amb la reglamentària bandera andorrana, que hi aporta un toc oficiós i nostrat. Res a dir-hi, si no fos perquè sembla una exageració indocumentada parlar en aquest cas d’“exili llunyà” -la Guàrdia Civil va detenir Borís a la Seu quatre dies després del cop d’estat, i la justícia espanyola li va aplicar molt justament la llei de vagos y maleantes- i que mai més no va tornar a aparèixer per aquí dalt.

Però hi ha més, com sempre que parlem de Borís: l’epitafi conclou amb un enigmàtica frase final, a la manera d’aquelles inquietants esqueles de La Vanguardia que semblen missatges encriptats dirigits a vés a saber quin destinatari: “Els Documents continuen segurs”. Davant de tot el que precedeix, les preguntes surten és clar soles: ¿qui s’ha molestat a il·lustrar la fins ara solitària tomba del bon rei Borís? ¿A quins documents es refereix, el desconegut i lleial servidor del Príncep Sobirà i Suprem? ¿A qui està destinat el missatge en clau? ¿O es tracta d’un episodi més -qui sap si l’últim, tenint en compte el desnonament en curs- de la fabulosa carrera del nostre Baró?

Ni tan sols Lang, que admet haver-se quedat de pedra en veure les fotografies, té respostes. I això és molt dir perquè ell és probablement qui més lluny ha arribat en la biografia del Borís de carn i ossos -per al personatge de ficció ja tenim al d’Antoni Morell, l’home que va rescatar Skossyreff del pou de la història. Lang en va seguir la petja als arxius de l’extinta URSS, des del pas pel front de l’Est, com a intèrpet de la 6a Divisió pànzer (1943) fins al gulag (1948), l’alliberament i l’establiment definitiu a Boppard (1956), les segones (i efímeres) núpcies (1969) i el solitari final en una residència d’avis (1989). Amb una trajectòria com aquesta era previsible que Borís no s’acontentés amb un discret mutis. Que la seva llegenda continuï creixent fins i tot després de mort no deixa de ser una prova de portentosa coherència d’ultratomba o, si ho prefereixen vostès, d’estricta justícia poètica.