Un SOS pel colomer de Cotxa

Velles Cases alerta de l’estat semiruïnós de l’estructura, que data del XVII i que ha perdut molts dels elements originals.

Quinze dies enrere descobríem aquí mateix les restes anònimes i decapitades del colomer de casa Mateu, a la capital, i contraposàvem l’oblit oficial d’aquesta singular estructura al colomer de Cotxa, degudament senyalitzat i que figura en totes les guies com un dels atractius destacats del conjunt de les Bons. Doncs bé: senyalitzat, ho està, això és veritat, però la trista realitat és que, a diferència del veí colomer de Rossell, que lluu en tots l’esplendor a un centenar escàs de metres, el de Cotxa ha patit els últims anys una degradació tal que Velles Cases va llançar ahir mateix un crit d’alarma per intentar salvar-lo de la ruïna.

És cert que aquesta situació no és nova, i que la deixadesa i l’abandó venen de lluny. Probablement, d’abans i tot que el departament de Patrimoni l’elevés a l’Inventari general, l’agost del 2010. Però una visita recent de Velles Cases a les Bons va fer saltar totes les alarmes: l’única bona notícia és que, a diferència d’anys enrere, que s’hi podia accedir per la porta esbotzada de la borda adjacent, un filferro n’impedeix avui més o menys l’entrada.

Però a partir d’aquí, el panorama és desolador: han desaparegut el marc i el dintell musicats de la porta interior del colomer, el terra del primer pis –perquè el colomer en té tres, després hi tornem– ha desaparegut i només en queda alguna biga despistada, i el del segon està a punt de desintegrar-se; els murs llueixen les pintades reglamentàries, hi ha fins i tot un moble-bar amb ampolles llestes per al pròxim botellón, l’interior està ple de brutícia, no hi ha ni un sol vidre, ni finestres ni portes, de manera que l’estructura està oberta als quatre vents, i a fora la cosa no direm que és pitjor, perquè això és difícil, però gairebé: la coberta sobreviu de miracle i avui hem d’imaginar el lloser que impedia als depredadors l’entrada per l’obertura allargada per on s’envolaven els coloms, i han desaparegut els arrebossats tant interiors com exteriors.

El colomer de la vergonya
Els interiors, que es veu que van ser retirats expressament, conservaven el registre històric del colomer, amb una sèrie de dates i noms que permeten seguir-ne els propietaris fins al 1625, que n’és la més antiga i que fa referència a un tal Joan Rossell. Pere Canturri, que el va visitar quan encara conservava tots els elements, diu a Els colomers i palomeres andorranes que per sota d’aquesta capa encara hi havia un arrebossat més antic i conclou que havia de datar com a mínim de principis del XVII, que no està gens malament per a un colomer.

El de Cotxa, advertia Canturri, és un colomer singularíssim: a l’estructura original s’hi va afegir a finals del segle XIX la borda de la qual forma avui part –i que el poeta Melcior Font va estar a punt d’adquirir–, però fins aleshores va ser un colomer exempt. Constava, dèiem, de tres plantes: la baixa servia de cort; la primera planta feia, atenció, d’habitatge, i els murs tenien unes espitlleres que li donaven un característic aire defensiu –sembla que formava part del veí complex de les Bons–, i la segona era el colomer pròpiament dit, amb 160 forats perquè els coloms hi niuessin, dels quals el 2010 se’n conservaven 102.

Si s’hi acosten, i la passejada és ràpida, comprovaran que el crit d’alerta està justificadíssim. La qüestió, adverteixen des de Velles Cases, és que el colomer de Cotxa és de propietat privada. Però recorden també que es tracta d’un bé inventariat –“constitueix un dels exemplars destacats de l’arquitectura vernacular del país, tant per la singularitat com per la tipologia”, diu l’Inventari general– i que segons la llei del patrimoni vigent, els propietaris de béns inventariats estan obligats a “conservar-los, mantenir-los i preservar-los”. En cas d’incompliment, continua l’article 7, el ministeri de Cultura “ha d’ordenar a les persones obligades l’execució de les obres o executar-les ell mateix de forma subsidiària”.

En fi, ara que el ministeri s’ha traslladat al Rosaleda, potser seria oportuna una inspecció per evitar que els elements, no sé si m’explico, acabin la feina que ja ha començat l’home.