Ni molt menys cap dels dos –dels tres– no estan en cap atzucac. “Però ens agradava la paraula i el lloc on tenim el taller, a la plaça Pati Palau, sí que n’és un”. Xavi Casals argumenta el títol triat per a l’exposició que, amb Arnau Orobitg, es desplega a la sala La Cuina. Amb obres de tots dos. I per què hem parlat de tres? Perquè el taller, que és el que lliga l’exposició, l’espai físic d’on surten les peces, també el comparteixen amb Txema Díaz-Torrent. L’àmbit creatiu d’aquest, però, és l’escriptura. 

A La Cuina, doncs, hi ha el fruit dels dos últims anys. Confinament inclòs o, més aviat, amb el confinament com a espai i temps sense més distraccions ni obligacions que dedicar-se a la pròpia obra. Casals, a continuar amb la línia que madura des de fa ja temps, i la sèrie Nus als terrats, vella coneguda del públic. Orobitg, a tornar a la recerca –ara sí que sí, de debò– del llenguatge pictòric personal. “He reprès el cavallet i m’he tornat a engrescar”, assegura. Encara que continuarà amb la seva particular transhumància (als estius, uns estius allargassats, puja a fer de pastor als cims alpins). Hi continuarà. 

A la cèntrica –i àmplia– sala alturgellenca, Orobitg torna a exposar després d’un parèntesi de com a mínim una dècada (l’últim cop s’havia deixat veure a la sala Lamà de La Mar, a Andorra la Vella). Aquí mostra el resultat d’una exploració. En els retrats. Tot i que ja té decidit que per aquí no anirà la cosa. És una mena d’escalfament, de retrobada amb la tècnica. El resultat, però, atrapa l’ull de l’espectador, per l’expressivitat i carisma de què dota els personatges. Al fons de la sala, dos díptics: per aquí sí que el futur s’encarrila. “M’interessa la contraposició entre els residus industrials dels neumàtics i la bellesa formal dels cavalls”, explica, i assenyala els dos llenços. Un contrast dotat de força poètica que es repeteix en la parella de teles del costat: un tenebrós ossari i una daina vivaç. 

També la paradoxa es fa present als Nus als terrats de Casals, uns terrats que s’enfilen per sobre d’urbs devastades, però on inesperadament sobreviuen uns paios que semblen feliços. Sols però en absolut tristos. Algun ha parat taula per a dos: espera algú o només somia de tenir companyia? D’altres prenen un sol inexistent en un inesperat paradís de verdor. Uns quants toquen un instrument, inclòs un Dizzie Gillespie ja madur. 

A Casals li agrada l’arquitectura impossible. No a l’estil Escher, però Déu n’hi do el que costaria traslladar aquests edificis a la realitat. Són composicions urbanes bigarrades, plenes de detalls entre els quals sorgeixen picades d’ullet a l’absurd: no tenen forma de gelat aquelles finestres? El rovell s’empara de tot. A l’il·lustrador li criden l’atenció les canonades recobertes d’òxid, les esquerdes, el cablejat elèctric, els aparells que està clar que ja no tenen cap utilitat, els trastos que s’amunteguen. L’ambient contaminat i, al bell mig, un raig de naturalesa, de verdor, de pau. “Confesso que m’agrada jugar al desconcert”.