Si vostès han tingut la fortuna de freqüentar més o menys el sancta sanctorum de Sergi Mas, abans a cal Duró d’Aixovall, avui en un àtic amb vistes a la plaça de la Germandat, convindran que el nostre home d’avui i de tota la setmana és un dels últims practicants del noble art de la conversa. Una conversa que pot arrencar amb Lluís Capdevila, l’autor de Cançó d’amor i de guerra, a qui ja malalt anava a veure a l’hospital i li portava d’estranquis uns cigarrets per tirar avall; continuar amb Joan de Grau, baró de Toloriu, el vividor que es va treure de la màniga l’Orde de Moctezuma –Sergi Mas li dissenyava els diplomes que el baró col·locava a bon preu als incauts que es pensaven que estaven comprant un títol nobiliari– i acabar pel fantasma de Hitler, que per alguna estranya raó que només ell sap –a mi no me l’ha explicat– sempre ha sospiptat que es passeja com ànima en pena per les estances de Casa de la Vall. Ni amb la reforma en curs n’hi ha hagut notícia, però si ho explica el Sergi per alguna cosa serà.

Tampoc està malament la visita apòcrifa del vell Ernest –Hemingway, per descomptat– que va explicar a Very Good, relat etílic i pantagruèlic en què imaginava el que hauria pogut ser la jornada andorrana de l’autor de El vell i el mar. Segons ell, i incitat per Picasso, que el va posar en contacte amb certs veterans de la resistència que amb gust el conduirien fins a la frontera, se’ns va plantar al Pas de la Casa en algun moment de la immediata postguerra. I no va passar d’aquí perquè els honrats andosins que el van acollir en ple torb li van servir tal lifarra –quant de temps feia que no sentien aquesta suculenta paraula?– que l’home va caure rodó i no va tenir esma de continuar endavant: rostit de capó acompanyat de vi de la Conca seguit de llebre a la xocolata, i per continuar remullant-ho, un Carinyena, un bon trou normand de Calvados i tornem-hi: un civet de porc fer i un vigorós vi de Gandesa, un altre trou de Calvados i per rematar el tec, una cuixa rostida d’isard per a cadascú i un Chateau du Pape digne del pontífex d’Avinyó. Com a colofó, per facilitar la digestió, els estomacals: Chartreuse, Calissay i Aromes de Montserrat. Als llevants, taronges, grana de músic, mel i mató amb nous, coques de palles, pinyons i maorada, endolcits pels vins generosos: Malvasia, Màlaga, Xerès i Muscat de Ribesaltes. Fins i tot el Gran Home va caure rodó i quan es va despertar va optar per una prudent retirada.

D’aquest episodi no en queda naturalment cap constància documental i ens haurem de refiar de les fonts del Sergi, amigues íntimes de la faula. Però recordin que a la biblioteca del bon Hem hi havia un exemplar d’Inside Andorra, les cròniques de postguerra que el 1949 va publicar el reporter ianqui William Attwood, i que una llegenda que el meu amic David no va poder certificar que fos certa – i mira que ho va intentar– sosté que Martha Gellhorn, futura esposa de Hemingway, va passar per Andorra quan el 1937 intentava unir-se a l’exèrcit republicà que lluitava contra Franco. Així que entre l’escriptor i nosaltres hi va haver alguna cosa. Això va a missa.

La mala notícia és que Very Good no forma part dels disset relats de Tafetans de justícia, el volum que conclou la trilogia iniciada amb Cassigalls i Les Valls desitjades i que Medusa ha tingut la brillantíssima ocurrència de publicar. Serà al primer trimestre de l’any que ve, però permetran que ens donem el luxe d’avançar-ho en primícia. Diu Gálvez, aquí editor, que no són pròpiament relats, si per relat hi entenem estricta ficció, sinó episodis que tenen com a fil conductor la venerable institució de la Batllia: “Històries que el Sergi acostuma a explicar als amics quan el vas a veure i que sap de primera mà perquè les va viure o de segona perquè les hi van explicar a ell”. Amb un afegit que se surt de la lògica del recull, la vida de la Rubia, la mítica i desnonada gossa d’atura que va acollir amorosament a cal Duró d’Aixovall i que té un honorable cameo a tots els cartells de la fira de bestiar.

La bona notícia, per si no n’hi havia prou amb la sola publicació de Tafetans, és que entre els disset episodis, cadascun amb una il·lustració ad hoc –aquí en van alguns dels títols: El reconditori de la marededeu de Meritxell, El cavall blanc de la Solama, L’home que tot ho veia entre blanc i negre– hi ha la meva preferida, per sobre de Hemingway, del baró de Toloriu i fins i tot de Hitler. Diu Sergi Mas que acabava d’obrir la botiga taller a ca l’Alionó, al carrer de la Vall, just davant del Mirador –primers 60, per situar-nos– i se li va plantar a la botiga un turista, que si podria tallar-li un elefant. Com no havia de poder, ell que s’ha fet tips de tallar marededeus romàniques. Cada matí a primera hora passava pel taller a veure com evolucionava la cosa. S’avorria, segons el Sergi, i el que volia era petar la xerrada. Òbviament, havia anat a espetegar al lloc ideal. Va resultar que vint anys abans havia desfilat per Andorra. La justícia ianqui havia posat preu al seu cap: era un antic sicari d’Al Capone! Li agradava el país, sobretot les natives, però va tenir la mala fortuna que un dia, a l’hora de pagar el compte de l’hotel, li va donar al rústic andosí de torn un duro fals. Vaja, que de rústic res. L’home va acabar al calabós i s’hi va passar una setmana abans no el posessin de potetes Runer enllà.

Es pensen que són facècies del Sergi, oi? Doncs sàpiguen hi va haver un gàngster de veritat, Alex Abraham Sikorski, sicari de Dillinger, que a finals del 1937 es va plantar a Bourgmadame amb la saludable intenció d’establir-se a Andorra, i que a canvi de tan alt privilegi va oferir-se a erigir-hi un sanatori. Les autoritats li van clavar al passaport un expeditiu “No admittance”. Amb un Boris ja n'hi havia prou.

Ho explica una crònica publicada el 17 de gener del 1938 a la revista Time, que és com si ho digués la Bíblia, i s’hi poden jugar un peix que el tal Sikorski és el turista del Sergi. És clar que en altres diaris de l’època hi ha referències a un altre Sycowski, Sykowsky o Sykow, esbirro de Capone, i no de Dillinger –total, què més dona– que el gener del 1938 buscava urgentment refugi entre el sud de França i el nord d’Espanya, de nou amb parada a Bourgmadame per provar sort.

A Tafetans hi surt una variant d’aquesta història, però explicada amb la gràcia del Sergi: es titula El gàngster d’Al Capone i el duro sevillà i no em diran que no es moren de ganes de llegir-la.