L’autoescola Unió busca família d’adopció al Mercedes del 1973, l’autobús amb què dues generacions de xofers han après a conduir.

Si vostè, lector, és un dels sis centenars de xofers –xifra aproximada, és clar– que van aprendre l’ofici al volant d’aquest veteraníssim Mercedes Benz, segur que sentirà un pessigolleig a l’estómac: l’autoescola Unió, on prestava servei des del 1996, el va jubilar el juny passat, i des de l’estiu li busca família adoptiva: “Li havíem agafat carinyo, com pots comprendre, després de 25 anys llargs amb nosaltres, i ens hagués fet molta pena haver-lo de desballestar. Era el que volíem evitar, i per això a l’estiu vam començar a donar veus: si hi havia algú interessat a fer-se’n càrrec, nosaltres estàvem disposats a cedir-los-el sense contraprestació”, diu Pere López, segona generació al capdavant de l’autoescola degana del país. 

És una relíquia, admet López, perquè era l’últim exemplar d’aquest longeu model que circulava per les nostres carreteres. De fet, és molt possible que vostè, lector, se l’hagi creuat més d’una ocasió, i que ara en recordi la característica silueta retro i el blau de la carrosseria, inconfusible. Es tracta en realitat d’un exemplar únic que autocars Nadal va matricular el setembre del 1973. Havia adquirit el xassís del model LP 811, un camió de mida mitjana molt popular als anys setanta, i com era habitual a l’època el va carrossar a mida –allargant-li la cua per darrere de l’eix i fent-lo una mica més ample– per convertir-lo en un minibús de trenta-tres places i de proporcions ideals per destinar-lo al servei d’excursions turístiques que van proliferar aquells anys: Lito, Baró, Solineu i, naturalment, Nadal. S’hi va dedicar el mig segle següent, fins que el 1996 va causar baixa a Nadal i va ingressar a la flota de l’autoescola Unió. I fins al juny.

“Posaria la mà al foc”, diu López, “que avui ja no en circula cap”. És per tant un supervivent, i el seu mig segle de vida el converteix com dèiem en l’excepció entre els de la seva espècie, perquè els vehicles industrials raríssimament tenen una vida tan llarga. De fet, la d’aquest Mercedes hauria d’haver conclòs el 1996, així que el quart de segle següent va ser de temps afegit i li permetria també ingressar a la nòmina de vehicles històrics: ho són potencialment tots els que superen els tres decennis, així que al nostre li sobren vint anyets. Però és que, a més, i com recorda el president de Velles Cases, Robert Lizarte, estem davant d’un testimoni únic del que anomena la segona fase del boom turístic, que quan no prestava servei d’excursions la companyia destinava al transport escolar. Així que és possible que algun lector s’hi hagi assegut camí del col·legi: “Va ser un dels instruments de la modernització accelerada que el país va experimentar als anys seixanta i setanta, i el fet que es carrossés ad hoc el converteix sens dubte en peça única. Segurament ja ho era aleshores, però avui no en deu quedar cap en actiu”.

Mèrits més que suficients per perdonar-li la vida i buscar-li un retir daurat, que és el que ha fet López. I se n’ha sortit perquè, diu, ja té un pretendent en ferm disposat a fer-se’n càrrec: “S’endurà una màquina robusta, que ha prestat servei fins a l’últim moment i que hem hagut de donar de baixa perquè els vehicles de pràctiques no poden tenir més de vint-i-cinc anys. Però és d’una fiabilitat absoluta: no ha fallat mai, fes el temps que fes, amb neu o amb calor, feies girar la clau i s’engegava a la primera. Un prodigi que, amb el manteniment lògic, podies arreglar amb un tornavís i un fil de ferro. És indestructible”.

El Mercedes LP 811 viu els últims dies aparcat al camp de pràctiques de  la Margineda. Poden aprofitar l’oportunitat per fer-li una última visita. És qüestió de setmanes, per no dir de dies, que marxi cap al seu nou destí. Al Fargo li ha sortit un company: posats a especular, és fins i tot possible que coincidissin a la carretera, perquè l’autobús de Fontaneda no es va retirar fins al 1977, quan el Mercedes era un xavalet de quatre anys.