Un viatge al paradís de la infància

Ester Fenoll publica a Aloma poemari nou, 'Verano en la recámara', deu anys després de 'Agradezco tu amor pero tengo otros planes'. Les il·lustracions, de Perico Pastor.

Mira que fa anys que ho diem, modèstia a part: l’única pàtria possible d’un home decent és la infància. I d’una dona també, és clar. Doncs bé: Ester Fenoll ha consagrat tot un poemari a explicar el paradís de la infància. Paradís perdut, naturalment, perquè el paradís només el reconeixem quan ja no hi som. Es titula Verano en la recámara, el publica Aloma amb sensibilitat i gust exquisits, com sempre, i suposa el retorn de l’autora després de deu anys llargs de silenci, perquè ja saben que la poesia és el que passa mentre estàs ocupat fent altres coses. Agradezco tu amor pero tengo otros planes es remunta al 2011, mai havia deixat passar tant de temps entre un poemari i el segïent (Esmorzar perfecte és del 2006, i Anticipant octubre, del 2008), i el resultat és un volum gruixut, sobretot tenint en compte que estem parlant d’un poemari.

Facin el que vulguin, és clar, però si tant els fa comencin pel final, ja veuran. Per Salou, el poema que dona el to de tot plegat i que és a la vegada una declaració d’intencions: una elegia dels estius eterns dels 70 que arrenca amb un  obvi eco machadià, “Mi infancia son recuerdos/ de un patio de gravilla”, i amb un colofó que és la clau del llibre: “Ir a los caballitos/ y comprar una ficha,/ para tener siempre/ esta patria/ a la que poder regresar/guardando eternamente/ un verano en la recámara”. Cal dir que aquesta estupenda ocurrència del verano en la recámara se la deu ni més ni menys que a Camus, de qui no per casualitat és l’endreça amb què arrenca el llibre: “En mitad del invierno aprendía por fin que había en mí un verano invencible”. Doncs Fenoll, el mateix: a l’estiu viu; a l’hivern, sobreviu. I gràcies a la perspectiva que, si Déu vol, al juny, tornem-hi. A ella sembla que li passa com al destinatari de la maledicció: “Nunca te recuperarás de tu incomparable infancia”. I què?, contesta.

Però si fins aquí ja anàvem bé, el llibre és més que això. Segons ella, el to és més esperançat que el dels poemaris anteriors. S’ha espolsat el dramatisme de la Fenoll de fa deu anys o més, diu. Potser sí. Són els anys i probablement també els morts que han anat desfilant per la seva vida. Dos d’il·lustres, García Márquez (“Dejadme en paz,/ si eres feo y tonto te lo voy a decir,/si no quiero estar contigo/ te lo voy a decir./ Estoy cansada/ y quiero dejar de fingir./ Ha muerto Gabo”), i Jeanne Moreau (“Y el infierno no ha hecho más que empezar”), i una tercera d’íntima, domèstica, definitiva: la del pare, a qui dedica  una secció i tres poemes, tres (“Tu recuerdo se apoya/ distraído/ en cada espera,/ y tu abrazo me atrapa/ y me espera/ en cada ausencia”) i que retrobem de nou al Salou final, com una ombra tutelar. 

Machado, Gabo i Camus no són les úniques referències literàries de Verano... Fenoll dedica com de passada un poema a Janet Frame –sí, home, la de An Angel at my Table, de qui Trotalibros publicarà aviat Cares enmig de l’aigua, i res és casualitat, perquè l’escriptora neozelandesa va passar l’hivern del 1957 entre nosaltres–  i esquitxa el llibre ara amb una poètica exprés (“Vestidito corto/ es mi poema”), ara amb un aforisme afortunadíssim (“Murió aplastado/ por los días tranquilos./ Nunca le quiso nadie”), ara amb una imatge especialment afortunada (“Me acuerdo de cuando fui canción”). 

I no, no ens hem descuidat de Perico Pastor, l’autor de les estupendes il·lustracions que acompanyen els poemes, “el millor aquarel·lista català i un mestre del pinzell japonès”, en paraules de Guille Cervera, autor del pròleg –Fenoll no es moca amb mitja màniga– i que, sosté, “vaig connectar de forma immediata i especialment intensa amb els poemes de l’Ester”. Home, com no connectar-hi, amb la perspectiva d’anar-te’n durant 144 pàgines al paradís de la infància?