Ni que s'haguessin posat d'acord: quinze dies enrere tornava a casa –que serà el Rosaleda fins que acabin les obres a l'Auditori– l'històric piano de Ràdio Andorra, un venerable instrument fabricat cap al 1870 per la casa Èrard de París i que va arribar el 1950 a l'estudi 1 del Roc de les Anelletes. S'havia passat els últims onze mesos al taller Fortepiano de Barcelona i en va tornar fet un xaval. Doncs amb l'harmònium de l'arxiprestal de Sant Esteve ha passat exactament el mateix: la tardor passada també el van portar al metge –en aquest cas, al taller de l'orguener David Iglesias, de Vic– i en va tornar rejovenidíssim el 26 de setembre a les 17 hores, per concretar. L'endemà mateix l'organista Ignacio Ribas el va estrenar a la missa vespertina. Un honor i a la vegada un plaer, deia la setmana passada, "perquè no l'havia pogut escoltar mai i perquè sona fantàsticament bé. El so és grandiós".

No l'havia escoltat ell i de fet molt pocs són els que se'n recorden. Ni mossèn Ramon, que el 1978 es va estrenar com a vicari ja se'l va trobar fora de servei. Les últimes dècades les havia passat en un racó del cor, als peus de la rosassa de Sant Esteve i, glups, sota un Crist Jacent que també havia quedat allà arraconat. Costaven de veure de tan amagats com estaven, però tots dos, harmònium desballestat i pas de Setmana Santa, conformaven una escena pelet gore, les coses com són.

Ja no hi són. Ignorem on ha anat a espetegar el Crist Jacent. L'harmònium s'ha reubicat amb tots els honors al presbiteri del temple, en un lloc de privilegi on el mateix Ribas el toca a cada servei litúrgic. De fet, combina l'orgue amb l'harmònium, així que ara puja al cor i després baixa al presbiteri: ara que el té amb plenes facultats el que s'ha de fer és tocar-lo, diu. Música litúrgica sobretot, però no només litúrgica, perquè l'harmònium va ser fins a l'eclosió del Romanticisme i el triomf definitiu del piano un instrument molt estès, especialment entre les parròquies amb recursos justets. També era un instrument d'ús domèstic, i compositors com César Franck i, més cap aquí, Arthur Schönberg, n'estaven enamorats. Existeix, insisteix Ribas, un riquíssim repertori per a harmònium sol o per a harmònium i veu, piano i cordes que tocarà explotar en pròximes edicions del Festival d'orgue. I no serà difícil, perquè forma part dels estudis d'orgue i molts organistes en són també consumats intèrprets.

El nostre és un instrument fabricat pel taller parisenc d'Alphonse Rodolphe cap al 1880 –un decenni més vell que el piano de Ràdio Andorra–, no s'ha pogut precisar la data exacta que va ser fabricat– i es desconeix quan va ser adquirit per l'arxiprestal. Fa com a mínim mig segle que era incapaç de sonar, i el mateix orguener adverteix que li va arribar en un pèssim estat de conservació. El que més havien patit eren el teclats, els registres i la manxa element fonamental de l'harmònium que permet insuflar aire de forma mecànica i que és exactament el cor de l'instrument: sense manxa no hi ha aire, i sense aire no ni hi ha so. Tampoc sense els pedals que insuflen aire a la manxa. Perquè l'harmònium és un instrument singularíssim, amb pedals que no sonen, com els de l'orgue, sinó que serveixen per insuflar aire a la manxa, i amb llengüetes en lloc de tubs. Tot gat fa que es comporti abans com un instrument de corda abans que com un de tecla, i que sigui l'únic que pot modificar el so a voluntat de l'intèrpret, exercint més o menys pressió amb els pedals. Això està fora de l'abast no només del piano i del clavecí, sinó també de l'orgue. El millor de tot és que no necessita un gran manteniment i que les llengüetes no són tan delicades com els tubs del Danion, que s'han d'afinar a cada concert.

En fi, que la pròxima vegada que entrin a Sant Esteve no tinguin por i avancin fins al presbiteri a saludar-ne el nou inquilí. Ja no els dic que vagin dissabte a missa a escoltar-lo. I pensin que fa 145 anys que ronda pel món. Les coses que explicaria, si parlés.