Una altra aldea irreductible (de cinèfils)

“Qualsevol cosa era bona per ficar-se en farina política o social, tant si projectàvem Metropolis com si era Nosferatu. No obstant això, tots respectàvem John Ford”. I en aquest ficar-se en farina, no era estrany que a alguns se’ls assequés la gola, “i si diem alguna cosa que..?” Són els records primerencs del president fundacional del Cineclub de la Seu, Jesús Galindo, i la primera secretària, Carme Mallol. Els primers temps, quan s’havia de batallar no sols amb els espietes del règim que es poguessin infiltrar a la sala, sinó amb el 16 mm i la doble dificultat: trobar còpies de la cinta que es volia i aconseguir projectar-la sense imprevistos tècnics. D’ençà d’aquells temps heroics, l’entitat es va formalitzar el 1969, agafant el testimoni del Cine Fòrum J.A.C., creat dos anys abans- al dia d’avui haurà canviat el panorama extern, però l’essència d’un cineclub es manté: malgrat l’accés (fictíciament) il·limitat al setè art de les plataformes, res no substitueix el plaer d’enfonsar-se en la foscor de la sala, aïllar-se, i compartir impressions.

Per això és que David Canut, Albert Galindo i una colleta més d’irreductibles agafen les regnes de l’entitat. Feliçment, perquè el 2021 la cosa semblava trontollar. Els càrrecs estan per distribuir i formalitzar: tant se val, tots faran el que calgui, assumeixen. Entre ells, tinguem-ho en compte, presència de les novíssimes generacions: algun integrant de la junta voreja la trentena. El recent reconeixement de l’Acadèmia de Cinema Català, com un dels cineclubs més veterans de Catalunya en actiu, els suposarà una empenta. 

‘Nebraska’ per engegar
De moment, el 12 de gener –previsiblement– reiniciaran la programació, amb Nebraska (Alexander Payne) per engegar un cartell per on desfilaran –ja estan quadrant el calendari– Sangre fácil (Joel Coen), una sessió dedicada a la ballarina i coreògrafa Pina Bausch i probablement alguna comèdia clàssica. Han de fer una proposta eclèctica, argumenta Galindo, per llançar l’ham a diferents públics: l’entitat té 150 socis que paguen quota, però amb sort són un terç els que assisteixen a les projeccions; la resta, qüestió de fidelitat, de romanticisme. 

No és aquesta la primera vegada que el Cineclub de la Seu rep un reconeixement: el 1985 la Generalitat el va guardonar com el millor cineclub de Catalunya. Per cert, que l’humor no falti: oi que és resultona la felicitació que il·lustra la pàgina? “És un muntatge que va fer un expresident per fer una conya, però oi sembla real, sí? Jo m’ho pensava, fins que m’ho va explicar ell mateix, aiaiai, santa innocència”,  riu Canut. 

L’última anècdota
La nova cartellera reprèn la marxa després de l’aturada pandèmica. “S'havia de projectar Les resilients. La directora, Cristina Madrid, era en un taxi a Barcelona, ja venint a la Seu per presentar el documental i conduir el posterior cinefòrum, quan la vam haver de trucar ràpidament perquè ho anul·lés: l’Ajuntament havia cancel·lat tots els actes previstos a causa de la incipient pandèmia”, relata Canut l’última anècdota, una de les tantes que depara un recorregut tan extens. 

L’entitat alturgellenca manté una bona salut que, no obstant això, enveja –“sana”, puntualitza Galindo– la d’altres cineclubs que, com el de Vilafranca, tenen una base suficient com per plantejar-se temporades amb un parell de projeccions setmanals. A la Seu, el cartell ha de fixar-se de no contraprogramar-se. 

Al cineclub que encapçalen, Canut s’atreveix a augurar-li un futur, “amb aquesta junta, potent i amb gent jove, gent molt particular i molt cinèfila, que van començar com espectadors”. A l’assemblea de socis, bromeja, “els vam ensabonar” per incorporar-los. Donen continuïtat així a les directives encapçalades per Jesús Galindo, Amadeu Gallart, Anna Martí, Antoni Moles, Andreu Escales i Jesús Galindo, fill del primer president.