"Et me voila, le coeur battant,/ assise encore sur ce vieux banc./ Là où l'automne ouvrit le bal,/ et nos rires –un récital."

Aznavour? Piaf? Barbara? Doncs no. Roure. Marta Roure. 
"L'amour ne s'achète pas./ Ne fais pas taire, n'éfface pas./ Si tu pleures, s'il te blesse.../ Ce n'est pas l'amour./ C'est le noire".

Vet aquí la primera i l'última estrofa de Tisser des étoiles, el quart tema de la nova vida (musical) de Marta Roure. Sí, la personeta que va aconseguir el que no va aconseguir Serrat: cantar en català a Eurovisió. Va ser el 12 de maig del 2004 a l'Abdi Ipeckçi Arena d'Istambul amb Jugarem a estimar-nos, i només això ja li va garantir un lloc de privilegi als annals del festival. Amb la inèrcia d'Eurovisió va enregistrar el seu primer (i fins a la data, únic) disc. I després, el silenci. No en renega, en absolut, perquè sap que allò va ser una plataforma impagable, però ha plogut tant des d'aleshores que sembla que li va passar a una altra persona. 

I després, el silenci, dèiem. Fins que l'any passat va ressuscitar amb un bolo eurovisiu a Madrid i una versió de Vivimos siempre juntos, de Nacho Cano. Era un començament. Allò li va servir per comprovar que estava artísticament viva, que podia pujar de nou a un escenari. Des d'aleshores ha anat encadenant senzills: primer, Rèquièm en vena; després, L'âme d'un enfant blessé, el seu debut en francès, i ara, Tisser des étoiles. I tots tres, temes propis perquè, diu, "vull tornar als escenaris, sí, però amb la meva música, no amb la de fa vint anys". És una altra Marta, i no només per l'idioma. Sona més a chanson, és una obvietat, i menys a pop prefabricat en estudi, que és el que ara es cuina. I això és una sort. Amb una melodia "delicada", diu –i ho poden comprovar des d'ara mateix en plataformes– i ecos d'Anna Roig, que també canta en francès, de Núria Feliu i de Guillermina Motta. No està malament. És una Marta intimíssima, que parla sense embuts dels seus "trencaments": a L'âme d'un enfant blessé era la mort del pare, "un daltabaix del qual encara m'estic recuperant"; a Tisser des étoiles, l'agraïda estupefacció davant d'un amor que sembla haver vençut el temps. Ho sembla. I el que vindrà: "Una declaració d'amor i alhora una comiat".

La pregunta és òbvia: per què en francès? "Perquè és una altra manera de dir coses en una llengua que estimo i amb la qual he crescut perquè té una sonoritat espectacular i perquè hi ha llengües que t'obren portes insospitades. Per mi, el francès n'és una. Ara em sento així, però això no vol dir, ni molt menys, que no torni al català". Roure diu que "tinc la necessitat de deixar escrit el que sento i com ho sento, qui soc i com miro el món. I és potser això el que li confereix aquest to de vegades fosc, perquè al final resulta que res és com ens havíem imaginat que seria. Amb L'âme d'un enfant blessé vaig comprovar amb certa sorpresa que viatjava lluny, molt lluny, i això m'ha animat a insistir. Vull anar on la música em porti: al final, tothom es ot sentir reflectit en les meves lletres".

"J'ai tant de choses à te dire; / des mots en feu, des souvenirs./ Merci d'avoir (su) respecté,/ merci (amor meu) de m'aimer".

I on l'ha de portar, tot això? A un escenari? Un disc? Una gira? "Saps? El meu propòsit no és triomfar. Ho faig perquè vull, perquè m'agrada, perquè tant me fa si m'escolten vint persones o vint mil. Com que no tinc res a perdre, ja he guanyat. Ho faig perquè potser hi ha algú allà a fora a qui li interessa el meu món, que també és el seu. La meva mirada, la meva complicitat. El meu trencament, el meu resorgiment i la meva necessitat de justícia".
"Tes bras m'ont prise quand je tombais./ Mon ventre s'en souvient sans fin/ et si le vent m'arrache de toi,/ je tisserai des étoile".