Una altra novel·la de passadors?

No en teníem prou amb El andorrano, amb La passadora i amb El fred que crema, l'adaptació a la pantalla gran de l'obra de teatre d'Agustí Franch, i ens arriben d'una tacada Qui salva una vida, amb què Núria Cadenas (Barcelona, 1970) es va endur l'últim premi Proa i que aquest vespre es presenta a la llibreria La Trenca, i coincidències de la vida, Frontera, l'últim llargmetratge de Judit Colell, que es va estrenar divendres (però que a Illa Carlemany no té encara data prevista).

Aquest boom s'afegeix als títols liminars del subgènere –Pau dins la guerra, de Norbert Orobitg, que va ser la pionera  (1970), i Entre el torb i la Gestapo, de Francesc Viadiu (1974), que es va endur la glòria mediàtica amb la sèrie televisiva que en va perpetrar Lluís Maria Güell– i novel·les posteriors que van passar més o menys desapercebudes, com La princesse de Sant Julià, del lauredià Hughes Lafontaine, Boira negra a Barcelona, de Jordi Arbonès, Els aliats de la nit, de Roser Caminals, i La llarga migdiada de Deu, de Pep Coll. I això, pel que fa exclusivament a la ficció.

A Qui salva una vida, Cadenes parteix d'una història familiar –de la seva família, volem dir–, la de l'oncle Joan, rector de Puigcerdà, per reconstruir la peripècia de la xarxa de passadors que va bastir als anys centrals de la II Guerra Mundial amb l'ajut d'un molt heterogeni grup de civils: el també rector de Dorres, al costat francès de la Cerdanya, Melitó Sala, veí d'Ix i militant comunista que acabarà al camp de Neuengamme (per no sortir-ne viu), Freidel, la infermera austríaca que va salvar de la deportació desenes de nens del camp de Ribesaltes, i la humil, discreta Rosita, que venia les entrades al cine de Puigcerdà i que, atenció, feia olor de bombó. Tots ells, diu l'autora, "persones normals i corrents sense especial fusta d'heroi però que al moment de la veritat van saber posar-se del costat de la humanitat."

Una novel·la basada per tant en fets reals, cosa que vistos els precedents de El andorrano i La passadora convidava d'entrada a arrufar el nas i a esperar-se (una altra vegada) el pitjor. Però, estem efectivament davant d'una altra novel·la de passadors? Practica Cadenes el mètode Abad/Perearnau, que com ha quedat demostrat és garantia d'èxit i que consisteix bàsicament a barrejar a la coctelera, fets històrics, personatges reals i trames absolutament fictícies que exploten sistemàticament el costa més morbós de la llegenda negra, amb la coartada de la ficció i amb un resultat que frega el deliri quan els poses al costat del que ens han explicat historiadors com Josep Calvet (Les muntanyes de la llibertat), Claude Benet (Guies, fugitius i espies), i Roser Porta i Jorge Cebrián (Andorrans als camps de concentració nazis)?

Admet per començar Cadenes que tot autor de ficció és per naturalesa un "vampir", perquè es dedica a agafar fragments de realitat, d'episodis, persones, músiques, llibres i pel·lícules per passar-los pel sedàs de la literatura. Del que es tracta és de transmetre no només fets, sinó també emocions, "perquè això és el que distingeix la literatura de la història, però respectant-ne sempre "l'essència": "Evidentment, les converses son pura ficció, jo no hi era per prendre'n nota, però intento que es mantinguin fidels al que entenc que eren, no he creat herois lluminosos ni dolents d'una peça com Darth Vader. I he guardat estricta fidelitat als fets tal com sabem que van passar: la pallissa a l'oncle Joan a mans d'un exmembre de la Gestapo a l'església d'Organyà està documentada, com ho estan les histriòniques reunions amb el bisbe d'Urgell, i fins i tot l'olor de bombó que diuen que feia Rosita: no m'he inventat ni tan sols això".

La novel·la passa acta d'uns fets reals, sí, i pretén erigir-se en un acte de justícia, "donar a conèixer la grandesa d'aquestes persones, que pel propi tarannà i per les circumstàncies del moment no van esbombar mai la seva decisiva participació en aquella xarxa de passadors". Eren persones excepcionals, tocades per la virtut del coratge i destinades a convertir-se en herois? "En absolut. Precisament el que em semblava important era explicar com fins i tot en un dels moments més foscos, quan semblava impossible esperar cap espurna de bondat, hi va haver gent normal i corrent, que no era especialment valenta, que va decidir actuar en consciència, gent ordinària, amb les seves pors i els seus defectes, que en circumstàncies extraordinàries va tenir el coratge i la dignitat de posar-se del costat de la humanitat, en moltes ocasions jugant-se la vida per absoluts desconeguts. Saber que gent com tu i com jo és en un moment donat capaç de fer aquest pas  ens dona esperança, especialment en moments com l'actual on sembla que l'individualisme sigui l'única moneda vàlida. És exemplar", i per això he posat el focus no en el costat fosc, sinó en el lluminós".

És cert que no tothom va participar activament a les xarxes de passadors. De fet, va ser una immensa minoria, davant la indiferència, el silenci o l'oberta hostilitat de la majoria. Hi va haver de pura iniquitat, com la destrucció i el saqueig de Balmanya perpetrat per tropes alemanyes i per la milícia petainista, que va acabar amb la pública subhasta dels béns incautats a la plaça d'un poble veí: "I hi va haver gent que ho va comprar coneixent-ne l'origen". O el buit que en alguns pobles es feia als familiars dels veïns capturats pels alemanys. Però també gestos com el de deixar de forma anònima aliments a la finestra de la casa on havien detingut el cap de família: potser no són gestos d'estricta resistència, però sí –conclou Cadenes– espurnes de llum i de dignitat en la foscor.

No sembla Qui salva una vida una altra novel·la de passadors. Avui a la Trenca. Però llegeixin-la i en parlem.